Aquests dies n’hauré fet tres, de reunions, d’extraescolars i dues de classe i en sortiré esgotada

Una quan arriba a certa edat ja sap algunes coses. Que cal dir la veritat, mantenir els amics, viatjar, beure vi, anar al cine, estimar molt –sobretot a un mateix– i que les reunions de principi de curs són una tortura. No se m’empipin els amics mestres –o encara menys els mestres dels meus fills–, però ho penso sincerament. Potser somrieu per sota el nas i em doneu la raó sense que es noti. Us guardaré el secret. Aquests dies n’hauré fet tres d’extraescolars i dues de classe i en sortiré esgotada. El menú d’aquestes reunions comença amb un aperitiu de presentació del responsable de l’activitat. Pot ser breu si tot va bé. O sigui, si els pares i mares que hi assistim no dediquem estona a rememorar que ja ens coneixíem o que ja ha tingut els nostres fills i filles abans, que té fama de tal o que els nens i nenes estan encantats aquests primers dies! (això als pares ens fa sentir molt bé dir-ho perquè significa que la lluita diària per dur-los al col·le o a l’institut no és un infern, només una lluita). El primer plat –dens– és una llista de moltes normes de funcionament del centre. Normes que ja has sentit d’anys anteriors i que si sents per primer cop tampoc et sorprenen perquè són de sentit comú –per l’amor de Déu!–, normals senzilles, funcionals, aptes per a totes les ments. Això sí: acostumen a generar hores de debat banal sobre la seva utilitat o aplicació; oposició o revalidació per part dels progenitors, detalls de casos concrets i, això sí, una ala dura dels pares i mares hi mostrarà resistència. “A l’institut no es pot dur mòbil”, ens diuen ahir. I a una mare li comencen les palpitacions i la suor. “Si els hi veiem a les mans durant la classe, el requisarem...” i li arriba l’atac de cor. “I si l’agafen per sortir al pati? També?”, insisteix la mare. “Sí.” Mort cerebral. Seva i meva. Aquestes estones perdudes em superen. S’envien les normes per correu electrònic i punt. Qui no les vulgui seguir, que es busqui un altre centre. I punt. El segon plat és encara més dens: metodologia de classe, metodologia dels grups, subdivisions d’aula, mates i plàstica en anglès. Els pares i mares escoltem astorats com altres persones han decidit el que és el millor per als nostres fills. I en lloc d’acceptar-ho feliços –perquè durant unes hores al dia no hem de decidir res– ens queixem de tot, ens posem nerviosos, ens alterem i, això sí, dediquem una bona estona al debat de si deures a casa sí o no. Arriben les postres (el que més m’agrada sempre dels menús): les recomanacions d’hàbits d’estudi, que els nens i nenes no passin tota la tarda sols, el compromís, la feina dels pares i la seva responsabilitat... I aquí, per art de màgia, silenci absolut. Comencen algunes autojustificacions en veu baixa. Tots fem el que podem, sí. Jo marxo esgotada i trista de les reunions d’inici de curs. Potser perquè sóc dramàtica o pragmàtica i penso que la feina es fa una mica cada dia, no només un dia queixant-nos molt. Cada any em prometo que les de l’any següent me les saltaré, però desprès arriba l’avís a l’agenda i em sento mala mare si no hi vaig. Una, quan arriba a certa edat, ja sap algunes coses. Però no totes.

Aquests dies n’hauré fet tres, de reunions, d’extraescolars i dues de classe i en sortiré esgotada

Les reunions de principis de curs