L’escopinada
Doncs això, que em fa feliç llevar-me de matinada, posar la tele i trobar-me un partit d’handbol, de bàsquet, d’hoquei herba, de waterpolo o la contrarellotge de ciclisme. Poques coses em fan tan feliç com llevar-me molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora i obrir finestres perquè entri la fresca, posar la tele i veure les finals de gimnàstica esportiva, d’atletisme, de salts de trampolí o de natació. Les medalles, l’emoció dels i les atletes. Allò que sempre n’hem dit la glòria olímpica. Els Jocs. Sí, els Jocs, que són fantàstics. Meravellosos. De deu. Top. I és així de senzill: que els Jocs em fan feliç.
A més, a mi m’agrada molt quan se celebren a les antípodes. Quan són lluny, ben lluny. Com aquest any, al Japó. Quan l’impacte del canvi horari impacta també en el nostre hàbit televisiu. Quan pots empassar-te esports tothora i a deshora. O sigui, quan res no és normal. I és tot extraordinari. Quan la vida és esport. I l’esport deixa de ser només futbol. Quan la competició és més il·lusió que dòlars. I quan l’esport passa per sobre de tot. O sigui, quan l’esport pot amb tot. Amb, absolutament, tot: amb la caspa històrica dels organismes olímpics. Amb el patetisme de les autoritats japoneses que han obligat els i les esportistes a haver de viatjar a Tòquio sense els seus fills. La capitana de l’equip espanyol de natació sincronitzada, Ona Carbonell, per exemple, ha hagut d’interrompre la lactància materna i ho va denunciar a les xarxes socials.
L’Ona Carbonell no ha pogut viatjar a Tòquio amb el seu fill Kai. I que ningú no interpreti que l’esport pot amb tot, com un cant al conformisme. Com un: comença la competició i ens oblidem de tot. No, no, no. En absolut. Al contrari. Això va d’una altra cosa. Això va d’això: que l’esport i la força il·lusionant dels Jocs ens esperona a no defallir. A continuar denunciant situacions com la que ha viscut l’Ona Carbonell amb l’objectiu de canviar-les. A menystenir sense miraments l’actitud de la Federació Europea d’Handbol per multar la selecció noruega femenina d’handbol platja per negar-se a jugar el campionat d’Europa en biquini i fer-ho en malles. I aplaudir les jugadores de Noruega per haver dit prou. Aplaudir-les per escopir simbòlicament sobre una normativa masclista i patètica que diu que la part de baix del biquini de les jugadores no pot superar els 10 centímetres i ha d’anar ben ajustat i tallat en angle fins a la part superior de la cama. Vaja, que tingui una forma que, amb el moviment, permeti veure bona part de la galta del cul de les jugadores. Escopim-hi, també tots plegats. I sense miraments.