L’essència del futbol, el Barça femení
Doncs això, que són les dones les que salven el futbol. I ho acabem de viure amb el Barça a la final de la Champions femenina. M’explico.
Sempre m’he cruspit a granel l’esport televisat. L’handbol, l’hoquei, el futbol sala, la gimnàstica rítmica, l’atletisme, el waterpolo, el bàsquet, la natació, el bàdminton, el tennis, el tennis taula, el ciclisme i el polo. L’esquí i els salts de trampolí, l’hípica i el futbol. També el futbol.
Roland Garros o Wimbledon. Crans-Montana i Garmish-Partenkirchen. Las Gaunas. El Tourmalet i el Galibier. I els llacs de Covadonga. I Destilerías Dyc. I la Rosaleda. I el Plantío. Navratilova, Chris Evert, Sergi Bruguera i Indurain. I el Tronquito Magdaleno o el Tato Abadía. I Cardeñosa i Santillana. I Migueli i Alexanko. I Jesús Rollán o Pello Ruiz Cabestany. Julius Erving i Vicent Belda. I Boris Becker i Björn Borg. O Ivan Lendl. Eugenio Serrano i Lorenzo Rico. Nadia Comaneci i Steffi Graf. El Torneo de Navidad Memorial Héctor Quiroga. Epi, Sibilio i el Matraco Maragall. Rafael Rullán i Fernando Romay. I Sabonis i Petrovic. I l’Areslux Granollers. Nina Jivanèvskaia i Martín López Zubero. Trullols, els germans Torner, Sagalés, Cecilio Alonso i Jaume Fort. Calafat, Randy Mamola i Sito Pons. I Crivillé i Carles Cardús. I Arantxa Sánchez Vicario. I Joane Somarriba. I Jeannie Longo. I Eduardo Chozas o Bernard Hinault. O Theresa Zabell i Natalia Vía Dufresne. I María Vasco. I Carl Lewis i Florence Griffith Joyner. I Abascal. I Rimas Kurtinaitis i Roser Llop.
Noms. De llocs i de persones. Els de l’esport d’una època. La d’aquella edat incerta. De quan ets massa gran per jugar a clicks de Playmobil però massa petit per anar a fer birres amb els amics, i el pla dels dissabtes a la tarda era sempre el mateix: Estadio 2, un meravellós programa de Televisió Espanyola. Noms. Incrustats en la memòria. Em cruspia les retransmissions. Totes i de tot. En masculí i en femení. I somiava ser un esportista d’elit. De fet, somiava ser futbolista. I del Barça. D’aquell Barça que ho perdia quasi tot però que sentia a prop.
Ara, n’estava allunyat. Del Barça i del futbol. Perquè la mercantilització, la indecència dels fitxatges milionaris, els intermediaris, les samarretes horteres i les comissions n’ha mort la màgia i l’essència: la il·lusió dels qui xuten. Però han aparegut l’Alèxia Putellas, l’Aitana Bonmatí, la Mapi León, la Laia Codina o la Patri Guijarro. Que, a més de guanyar la Champions, ens han recordat, amb les seves llàgrimes sinceres i la il·lusió mostrada, que el futbol no està del tot perdut. Gràcies a elles. Al futbol femení.