Gestionar un institut no és fàcil. Simplement pel fet que està ple de personetes que no són ni volen ser fàcils de gestionar

Per assumptes que ara no venen al cas, fa uns dies vaig a assistir a un lliurament de premis a treballs de recerca que organitzava l’institut públic de Llinars del Vallès, el Giola. Recalco públic. I afegeixo que engloba alumnes des de primer de l’ESO fins a segon de Batxillerat i cicles. És un d’aquells instituts que arrossega la fama de fa uns quants anys –molts–, sota altres direccions i en d’altres èpoques, de gran, de descontrol, de desmotivació, de bla-bla-blà. Quantes etiquetes que ens agrada posar a la gent. Especialment sense cap coneixement de causa. El meu fill hi estudia, a l’IES Giola. I en faré bandera. És un institut perfecte? No. No n’hi cap, ja us ho avanço, però m’emprenyo quan sento que se’l critica, i més encara sense motiu o sense haver-hi posat els peus. Gestionar un institut no és fàcil. Simplement pel fet que està ple de personetes que no són ni volen ser fàcils de gestionar. També, és clar, perquè els pares ens creiem que els joves ja són grans i poden anar sols i amb el mòbil pel món i perquè és una feina dura. Mare meva, si jo, a vegades, no sé què fer-ne de cinc durant unes hores, imagina’t de 25, cada dia. Penseu-hi. El cas és que vaig assistir a un lliurament de premis de recerca en aquest context. Nou alumnes de segon de Batxillerat que havien aconseguit un treball de recerca –obligatori en aquest curs– que tocava l’excel·lència. Temes variats, metodologies aplicades, resultats sorprenents i treballs editats per l’Ajuntament, l’AFA i el centre perquè quedin de record escrit de la gran feina d’aquests nanos. Hi vaig veure en aquest lliurament: alumnes implicats, motivats, talentosos i treballadors. I professors que els lloaven, que fora del seu horari i de les seves tasques obligades, assistien i aplaudien aquest talent i aquesta feina. I hi vaig veure també una direcció de centre feliç i orgullosa i unes famílies que donaven suport i empenta a aquests nanos. I em vaig emocionar. I això que la cosa no anava amb mi. Em vaig emocionar per la feina ben feta, per l’estima, per l’esforç, per la implicació i per aquest institut, perquè un institut és la suma de la seva gent, i quina gent més maca, tu! I ja podeu anar posant etiquetes a les coses, a les persones, a l’educació pública que, sincerament, jo la defenso cada dia més. Sobretot per dies com aquests. A l’acte hi corria una frase que deia: “L’èxit només va abans del triomf, en el diccionari.” Doncs això. Molt. Enhorabona, Giola!