Com canta Sisa: “Penja-li un llaç vermell i a l’esquena un cartell que digui: ‘No estic mort”

Doncs això, que el Facebook és el xino de les xarxes socials. Hi pots trobar de tot i a qualsevol hora: des de fotos de postes de sol horroroses de corta y pega digital a frases previsibles d’autoajuda barata que et feliciten per l’aniversari o t’anuncien els anys d’amistat amb una persona que no coneixes de res. Facebook és un gran aparador d’emoticones sense ànima. El paradís dels que proclamen: “Somriu, la utopia és possible” o “somriure calma el dolor del cor”. La venda a l’engròs de la morralla emocional. I és que vaig cometre l’error d’obrir el Facebook l’últim dia del 2018 i el primer dia del 2019. I, és clar, no ho faré més. Perquè m’esgarrifa veure somriures de fireta penjats al mur virtual mentre al món s’aturen països sencers per forçar la construcció d’un mur de vergonya, com als EUA; mentre polítics i polítiques d’aquest país són a la presó i a l’exili per impulsar una votació, per bressolar la dignitat d’un poble, que és simplement poder decidir què és el que vol ser. M’indigna veure somriures enllaunats mentre milers de ciutadans donen suport a partits que proclamen la violència masclista, com Vox; mentre la violència masclista continua sumant víctimes, l’última la nit de Nadal; mentre continua l’espectacle del Brexit, de l’Anglaterra que vol marxar d’Europa però encara no sap per quina porta; mentre hi ha qui s’obsessiona a rememorar reconquestes, com la de Granada de fa 800 anys; mentre polítics internacionals, com Putin, abanderen el seu èxit polític a través del míssil més potent del món; mentre el món del futbol oblida dels premis el jugador més impressionant, determinant i extraordinari de la història, Leo Messi; mentre estem més preocupats pel vestit de la Pedroche per Cap d’Any que per l’impagable rebut de la llum; mentre la vida política i judicial d’Espanya la mou un excomissari de la Policia des de la presó administrant secrets inconfessables; mentre al Brasil governa l’extrema dreta; mentre hi ha sonats que atropellen gent amb el cotxe i fugen corrent; mentre oblidem que el 2018 va fer 100 anys de la fi de la Primera Guerra Mundial i 70 de la Declaració dels Drets Humans, de l’últim concert dels Setze Jutges, de L’estaca, de Lluís Llach, i de L’home dibuixat, d’en Jaume Sisa. Aquella cançó que diu: “D’homes dibuixats com jo, si mireu en veureu molts […] Penja-li un llaç vermell, dibuixa-li dents d’or i a l’esquena un cartell que digui: ‘No estic mort’.” I jo, com que no vull estar mort, les frases com “somriu, la utopia és possible” us les poseu allà on us càpiguen. Jo soc més de “ni oblit ni perdó”.