L’infern
Doncs això, que el trànsit és infern.
Anar a Barcelona amb cotxe des del Vallès és un infern. Creuar Barcelona en cotxe des del Vallès per anar a la banda sud de la ciutat, a la zona del Baix Llobregat, és un infern.
Creuis la ciutat per on la creuis: o voltant-la per la B-30, el nus del Papiol i la B-23; o per les rondes, la de Dalt o la de Baix. Un infern. Un desastre. Un drama diari inassumible, inacceptable i, sobretot, insostenible.
Ja fa un mes de la gratuïtat de les autopistes. I, com era previsible, el trànsit s’ha multiplicat a les vies on hem deixat de pagar peatge. A la C-33, o sigui l’autopista de Mollet a Barcelona, el trànsit s’ha doblat. I a l’AP-7 ha augmentat un 20%. I proliferen les cues quilomètriques. Cada dia.
Però, sobretot, sobretot, i aquí hi ha la gran novetat: a totes hores. Cues, cues i més cues. I cada dia. Però insisteixo: a totes hores. I és que pel que experimento cada dia a la carretera, hi ha una cosa que ha desaparegut: les hores punta. Ara, ho són totes, pràcticament, totes les hores del dia. I m’explico: és evident que de quarts de 7 a 9 del matí, el volum de trànsit és molt superior a la resta d’hores del matí. I també és evident que, fins ara, els conductors teníem clar que sortir a la carretera en aquesta franja horària era i és sinònim de retenció. Però sabíem també que sortir de casa abans de quarts de 7 del matí o més tard de les 9 feia el trajecte més plàcid i amb ampli nivell de garantia que s’acomplien les previsions horàries de desplaçament. Però ara ja no. Ara, qualsevol hora és, o pot ser, susceptible de convertir-se en un infern. Perquè com que hi ha més trànsit, hi ha més accidents. I de cop una via que apareix de color verd –que a les aplicacions de telefonia indica que el trànsit és fluid– passa a ser de color vermell en pocs minuts.
I el més desesperant de tot plegat és que no hi ha solució. Perquè el transport públic, ara mateix, tampoc és una bona opció. Més ben dit, és un desastre. Renfe no funciona i les connexions per creuar Barcelona, des del Vallès per anar al Baix Llobregat, són eternes.
I perquè a la carretera ja no pots ser previsor. I sortir amb prou temps per arribar a l’hora ja no és garantia de res. La massificació de les vies multiplica les sorpreses que hi pots trobar a totes hores. I el cotxe s’atura i s’atura pocs quilòmetres després en una nova retenció. I, al cap d’una estona, en una altra. I una altra. I una altra. I s’atura la vida. Perquè fas tard a la feina o a sopar amb la família, o a fer esport amb els amics. I et desesperes al cotxe mentre tothom t’espera.