Amb els seus antecedents, es pot entendre millor el pensament, l’acció i el compromís de la Capmany a favor de la cultura, la nació i el feminisme

Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) ara hauria complert 100 anys. Se’m va descobrir familiar en fullejar, com per atzar, a la biblioteca de l’abadia de Sant Joan de les Abadesses, la Paremiologia comparada del seu avi Sebastià Farnés (1854-1934); una autèntica col·lecció confegida a principis del segle XX, de refranys i frases fetes del català, encara que publicada enterament els anys 1990, tan sols després de la mort de la Maria Aurèlia i del seu company, Vidal i Alcover (1923-1991). En prendre un volum per donar-hi un cop d’ull em vaig adonar que moltes referències apuntaven al meu poble d’origen, Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental, o, més ben dit, al Fivallès, situat com està dalt la carena que albira tant el Vallès Oriental com el Barcelonès, donant l’esquena al Moianès, el Bages i Osona. D’aquesta manera, se’m revelava com Farnés havia pres com a punt de referència el parlar propi de la meva vila nadiua per mostrar un parlar propi i genuí de la nostra llengua pròpia. FARNÉS I SANT FELIU DE CODINES La paremiologia de l’avi Farnés és una obra rara per a una llengua com la nostra, petita, pràcticament insignificant en comparació amb la resta del món, però al seu temps, una veritable excepció. Rares són les llengües que han assolit un tal desenvolupament popular i social, però igualment acadèmic, universitari i cultural com ho és la catalana. Farnés, amb el seu empeny per completar una obra magna consistent a recollir un nombre ingent de dites, frases fetes i refranys, obria el camí a la normalització de la llengua, en plena Renaixença; camí que es consagraria amb el moviment regulador lingüístic, cristal·litzant en Pompeu Fabra, a l’inici de la Segona República. A l’alcalde de Sant Feliu de Codines, el senyor Pere Pladevall, li recordo de tant en tant que no tenim encara un lloc, carrer o plaça, que faci present un personatge de la cultura de la nostra pàtria com fou l’avi de Maria Aurèlia. [caption id="attachment_122908" align="alignnone" width="416"] Sebastià Farnès[/caption] L’avi Sebastià, de família nombrosa, fill de Sant Feliu de Codines, era un petit propietari i treballador de la terra. La seva filla Maria Farnés, que seria mare de la Maria Aurèlia, es va casar a la parròquia de la mateixa vila amb Aureli Capmany el 27 maig de 1916. Segons consta en l’acta matrimonial, en foren testimonis personatges rellevants de l’època: el poeta Apel·les Mestres Oñós (1854-1936); el cosí germà de mossèn Cinto, l’advocat Narcís Verdaguer Callís (1862-1918); el primer comte de Caralt i polític, Josep de Caralt i Sala (1862-1944), i el fotògraf modernista Adolf Mas i Ginestà (1860-1936). Maria Aurèlia hereta, per tant, la dedicació per la llengua i la cultura catalana familiar, tant per part del seu avi Sebastià, com del seu pare Aureli (1868-1954). Amb ella, modestament, hi trobo punts de comparació i sintonia personals: l’enamorament, cultiu i defensa de la nostra petita però vigorosa llengua, en un context menestral industrial de les proximitats de la ciutat comtal, cap i casal de la nostra nació. [caption id="attachment_122909" align="alignnone" width="540"] Aureli Capmany[/caption] EL COMPROMÍS DE NA CAPMANY Amb aquests antecedents i des d’aquest punt de vista, es pot entendre millor el pensament, l’acció i el compromís de la Capmany, a favor de la cultura, la nació i el feminisme, en un context de guerra, postguerra, franquisme, finals de la dictadura i inicis del règim democràtic, militant al partit socialista, fent equip amb un altre personatge que ha marcat la modernitat catalana, Pasqual Maragall (1941). Equidistant, per dir-ho així, respecte de l’Església i la religió cristiana, va treballar braç a braç amb intel·lectuals i estigué molt a prop del poeta i místic Salvador Espriu (1913-1985), amb qui se li coneixia un idil·li, si més no platònic. En canvi, la seva lectura crítica la feia mantenir-se a una distància prudencial de l’Església institució, implicada com estava des de l’alta jerarquia amb la dictadura franquista que, per a ella, representava el poder repressor del masclisme i de la nació espanyola per damunt de la dona catalana, de la qual ella es volia representant. Com a política i activista, però, estava ben al corrent de l’aixopluc que van significar les institucions eclesiàstiques de base, per poder engendrar de nou els partits polítics prohibits pel règim, com el mateix Partit Comunista, els sindicats d’estudiants, l’Assemblea de Catalunya i la mateixa Caputxinada, el març del 1966, en la qual participà amb 48 anys, l’única dona entre els dirigents i ponents. Dos mesos després, l’11 de maig, tindria lloc la manifestació de capellans per la Via Laietana. D’aquelles pols en vingueren els fangs d’avui en dia: el sentit catalanista de resiliència forjat en aquella època continua inspirant els moviments de reivindicació nacional presents, repartits en múltiples partits i moviments socials, amb fites ja assolides i d’altres que resten al tinter, però que la Capmany representava ja de bell antuvi i de forma ben innovadora.

Amb els seus antecedents, es pot entendre millor el pensament, l’acció i el compromís de la Capmany a favor de la cultura, la nació i el feminisme

Literatura i pàtria