El confinament, ara, és el plaer d'un passeig a l'hora màgica, aquells 20 minuts en què la llum s'apaga

Doncs això, que d’aquest confinament en sortiré odiant el telèfon mòbil. I les connexions telemàtiques. Per eternes. Per lentes. Per distants. Perquè no hi ha ni pell ni matisos. Perquè la comunicació va a batzegades. I, sobretot, perquè sonen com el cul. Les paraules dels participants es barregen enmig d’un timbre metàl·lic prou insuportable. Les gràcies es perden. I quan algú demana de repetir-les ja no en tenen, de gràcia. I, sovint, els silencis, per mirar de no tornar a xafar la paraula d’altri, es fan eterns. Per a mi, el confinament és aquest timbre. I dormir malament. A batzegades, com les connexions telemàtiques. És llevar-me aviat. I començar el dia amb Little Girl Blue, de la Janis Joplin. I amb un cafè. El confinament és rebre més males notícies que no pas bones. És patir per un futur personal i col·lectiu incert. És desitjar que faci sol. I que els núvols marxin, quan n’hi ha. És cuinar i teletreballar. I agrair que puc teletreballar. El confinament és caminar menys del que voldria, però, ara que podem començar a treure el cap de casa, és el plaer d’un passeig a l’hora màgica, aquells 20 minuts del dia en què la llum s’apaga. El confinament és adormir-me intentant acabar The Last Dance, el documental dels Chicago Bulls de Michael Jordan; o els últims capítols de la sèrie Vikings. És apilar mentalment tot allò que em recomanen veure i no trobo mai el moment de fer-ho, com Home Ground o Unorthodox. Dues sèries. I és intentar començar La casa de papel, que dec ser de la poca gent que no l’ha vista, per saber qui és Nairobi, Helsinki o el Profesor i poder estar a l’altura de les converses dels fills. El confinament és mirar Tabús cada dimecres. I xalar amb un producte televisiu tan intens com brillant. I, a distància, treure’m el barret per l’excel·lent feina del David Verdaguer, el seu conductor. El confinament és acumular llibres no llegits i muntar una mena de pit lane amb l’ordre de prioritats. A la pole, El conte de la serventa, de Margaret Atwood; Tot Messi. Exercicis d’estil, del Jordi Puntí, que fa temps que espera, i Decisiones trascendentales, d’Ian Kershaw, sobre els entrellats polítics a la Segona Guerra Mundial. El confinament és donar les gràcies a la tecnologia. I acceptar que és el que ens ha permès dir hola als amics. I abraçar-los amb la mirada distant d’una pantalla de dimensions variables. Cert. Però quan tot això acabi, no m’envieu missatges de Whatsapp ni em proposeu fer una trobada telemàtica. Truque-me. I si no he fotut el mòbil al mar espero poder agafar-lo dient: "Hola, estava llegint."

El confinament, ara, és el plaer d'un passeig a l'hora màgica, aquells 20 minuts en què la llum s'apaga

Llegint