Doncs això, que d’aquest confinament en sortiré odiant el telèfon mòbil. I les connexions telemàtiques. Per eternes. Per lentes. Per distants. Perquè no hi ha ni pell ni matisos. Perquè la comunicació va a batzegades. I, sobretot, perquè sonen com el cul. Les paraules dels participants es barregen enmig d’un timbre metàl·lic prou insuportable. Les gràcies es perden. I quan algú demana de repetir-les ja no en tenen, de gràcia. I, sovint, els silencis, per mirar de no tornar a xafar la paraula d’altri, es…