El feminisme és una revolució que va d’igualtat. De totes les igualtats

L’any passat el 8 de març va caure en divendres i vaig fer vaga. Un breu al diari ho remarcava. Avui cau en diumenge i en tornaré a fer. Total. Les vagues, si cauen en diumenge, semblen menys vaga, però només si és laboral. I si no treballes a la faràndula. A casa ja saben que no penso fer res, que em dedicaré a llegir la Doris Lessing i a reivindicar com em surti del cony que crec en un món més just i més igualitari i que la batalla només acaba de començar. Una batalla que crec que ha de ser campal, a cops de katana, de metralleta, de discurs, de tuit o del que vulgueu, però que ha d’arribar ja d’una vegada i rebentar-ho tot. Estic vehement, perdoneu-me. I això que avui he anat a veure el mar. Però és que estic enfadada. Molt. Moltíssim. A Llinars estem dedicant tota la setmana a la dona. A la creadora, especialment, des del meu camp i àrea, però a la dona des de totes les seves vessants. I mentre pintem murals, fem xerrades i activitats, cinefòrums i espectacles, el món sembla que hagi perdut els papers en totes les àrees. El feminisme és una revolució que va d’igualtat. De totes les igualtats. Totes les vides valen igual siguin del gènere, color, lloc, pensament, religió o riquesa que siguin. Quina batalla més impossible que em sembla, a vegades, la del feminisme. Una batalla contra les violacions, els feminicidis, els micromasclismes, les burles en forma de sentència, les burles en forma d’acudit, les burles en forma de prostitució o de porno. Però també –i molt– una batalla contra les injustícies mundials, que dit així sona gros i sona impossible, però, per a mi, el feminisme va d’això també. I deixeu-me en pau, sentiu? A mi i a totes les feministes que se senten feministes; a mi i a tots els homes feministes, també; a mi i a tothom. Prou criticar, jutjar, burlar o menystenir. Tothom sent o fa el que vol o pot amb aquesta ànsia feminista, amb aquesta ànsia d’igualtat. Encara no s’ha trobat el manual de la perfecta feminista perquè no existeix. El feminisme és dubte també i autocrítica i autoconsciència dels errors i els privilegis. El feminisme és una alarma constant a cada injustícia que detectes i no cal autoflagelar-se si no les detectes totes o no arribes a combatre-les totes. Vas a la vaga? Bé. No hi vas: també. Ets bel·ligerant i no en deixes passar ni una? Bé. Prefereixes callar per evitar una situació incòmoda: també. Pots deixar els fills sols a casa per anar a un lloc on tu vols anar? Bé. No pots perquè la intranquil·litat de fer-ho és pitjor? També. El que sí que hem de fer tots, tots, tots: no permetre la injustícia. Hi estaríeu d’acord, oi? No tolerar el dolor dels altres pel plaer d’alguns? No tolerar l’aprofitar-se, no tolerar l’assassinat, la maldat, la destrucció pel benefici d’alguns, oi? No tolerar les diferències de sou, de drets, de llibertats, de seguretats, de decisions, de vida, només pel que tenim entre les cames, oi? Doncs res, això: lluitar perquè totes les vides valguin el mateix. Quina cosa tan simple, quina cosa tan òbvia, quina cosa tan aparentment impossible, això del feminisme. Feliç 8 de març, dones. I sí, ens veiem pel camp de la batalla.

El feminisme és una revolució que va d’igualtat. De totes les igualtats

Lluitar perquè totes les vides valguin el mateix