Lothian
Doncs això, que els Marillion canten a Lothian en una cançó meravellosa. Marillion és un grup anglès. I Lothian una regió escocesa d’on és el seu primer cantant: Fish. L’escolto al cotxe. “Vaig néixer amb un cor de Lothian”, diu la cançó. I “estem cavant les nostres pròpies tombes” és el primer que sento quan aturo la música i poso la ràdio. La frase ve d’Escòcia, també. Però, en aquest cas, de Glasgow, la regió veïna de Lothian. Ve, concretament, de la COP26, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
L’autor del titular és António Guterres, abans primer ministre de Portugal i ara, secretari general de les Nacions Unides. I, a l’informatiu radiofònic, la frase apocalíptica va acompanyada dels acords del dia entre centenars de països: la reducció del 30% de les emissions de gas metà de forma immediata i la protecció del 85% dels boscos del planeta per aturar la desforestació. M’assabento que el gas metà és el segon gas del món que contribueix a l’escalfament global del planeta i que es genera principalment en l’extracció, el processament i la distribució de petroli i gas i en el sector ramader, en les explotacions ramaderes. M’expliquen que la reducció del gas metà, que un cop emès a l’atmosfera dura menys anys que el CO2 és la via més ràpida per frenar la crisi climàtica. I que les explotacions ramaderes ho tenen fotut perquè caldrà reduir el consum de carn. Entenc també que l’aturada de la desforestació també és immediata. Abans del 2030. Perquè la realitat és insostenible. Cada minut al món es destrueixen 27 camps de futbol de boscos, quan els boscos són cabdals per a l’absorció del CO2. A Indonèsia per l’agricultura, però sobretot, per la indústria de l’oli de palma i de la pasta de paper. Al sud-est asiàtic, també. I a l’Amazones per les explotacions ramaderes que asseguren el comerç internacional de carn i cuir.
El tema informatiu dura un parell de minuts. I m’angoixa. Em passa sempre amb els temes climàtics. Per apocalíptics. Per dramàtics. Per reals, malauradament. Sí, reals però inassumibles. Comparteixo el que ha escrit aquesta setmana Sergi Pàmies: “Molts ciutadans pateixen una asfíxia provocada, no pas pels gasos d’efecte hivernacle, sinó per l’acumulació de gasos retòrics que allarguen l’agonia i agreugen el desànim.” I jo en soc un. Una persona més que creu que la saca informativa, carregada de pandèmia, crisi energètica –preu de la llum i els carburants– i crisi climàtica és, ara mateix, anímicament inassumible. I torno a posar música. I al cotxe torna a sonar Marillion i l’esperançadora Heart of Lothian.