M’aferraré a les coses a què m’aferro quan em cal aixecar el vol
Arribo a Nadal cansada. Cansadíssima. D’un any esgotador en molts sentits. També hi arribo una mica enfadada, ho reconec. Una mica, no. Molt. A aquest 2020 se li ha acudit acabar com es mereixia i ens ha petat la caldera. Si les forces còsmiques intenten dir-me alguna cosa aquest any, si intenten dir-nos alguna cosa a tots plegats, crec que ja és moment de cridar-los ben fort que ho hem pillat, que entesos, que prou.
Soc de les que celebren les petites coses aferrant-s’hi amb tot el que tenen. Que les brinden i les atresoren com el que són: parts meravelloses d’una vida que celebro constantment. Ara també ho faig i convido a tots a fer-ho, no us penseu. Malgrat que no tingui aigua calenta i altres problemes que ara tampoc no cal compartir amb vosaltres, que no en teniu cap culpa. I celebro cada vida que comparteix amb mi la vida i cada moment que escapa un somriure o una reflexió i alço la copa per la feina, per la il·lusió, per tot el que mereix un brindis, de veritat. No he perdut l’optimisme ni l’esperança. Però estic cansada!
Crec que és un sentiment generalitzat. I m’agradaria dir-vos que no defalliu, que vindran temps millors, que tot plegat anirà bé, que serà un aprenentatge vital i en sortirem forts i valents i tornarem a riure a cor què vols i a despreocupar-nos. Però ja em coneixeu: m’agrada dir-vos la veritat –si puc– i la veritat és que l’únic que us puc dir és que vindran temps nous, però no sé si seran millors o pitjors. Sincerament, gaire bona pinta no tenen.
I també us puc dir que sí, que de tot se’n surt i se n’aprèn i que desitjo una treva per als ànims i l’economia i la salut i totes les merdes vàries d’aquest any per a vosaltres i per a tots plegats. I que no, que no confio que en sortirem millors persones, però sí, sí que tinc esperança en el futur. En els nostres fills i filles i en totes les revolucions que han de venir.
I per això avui, que és Nadal o gairebé, m’aferraré a les coses a què m’aferro quan em cal aixecar el vol: m’aferraré a la il·lusió de l’Emma, a la lluita de la Martina, a les bromes de l’Oriol, a la complicitat de l’Aina, a les moixaines del Joan i a l’amor que tinc la sort de tenir i sentir. I acabaré aquest any de merda sentint-me dir sovint que soc una hippie i que cada any em torno més i més naïf i us diré que sí, que tenen raó, però que per aquestes coses aixeco avui la copa i brindo i a aquestes coses m’aferro i al fer-ho ja no estic tan enfadada ni tan cansada com em pensava.
Bones festes, estimats.