Quin horror de pel·lícula és Top Gun Maverick, quina fotocòpia gastada en tots els clixés, en tots els personatges, en totes les accions

Deixeu-me que em posi lleugera, que ja arriba el final de curs i les neurones no estan massa fines. A més, fa moltíssima calor i els pensaments no s’enlairen de la categoria de mundans. S’hi queden allà, enganxats. Em deu passar a mi i a tothom, als que manen també, perquè està el nivell de la política i de la gestió i de les idees enganxifós també, mundà, poc elevat, poc fi. Deixeu-me doncs que em posi mundana i que us digui que he anat a veure Top Gun Maverick. Tenia dues entrades gratuïtes d’una promo antiga i una certa curiositat boomer per veure la reedició del clàssic. I justament és això: la reedició mediocre d’un clàssic mediocre. Aquell primer Top Gun, que mai no em va emocionar ni agradar ni omplir ni satisfer més enllà de per passar una tarda de diumenge, tenia com a mínim –o té– l’excusa d’estar fet, pensat, rodat aquell any. El d’aquest 2022 no té ni això, què voleu que us digui, perquè els temps han canviat, però Maverick, no. Confesso que hi anava amb el somriure sota el nas a veure la pel·lícula. Un somriure còmplice de generació flipada amb aquelles pel·lícules sobre rebels bona gent en realitat i sobre l’exèrcit nord-americà en concret en les seves múltiples vessants. Se m’acut Oficial i cavaller també com a exemple d’això que comento. Aquelles pel·lícules amb diàlegs que han esdevingut mítics no sé exactament per què –perquè són dolentíssims–, amb ulleres de sol de pilot i una noia maca que acompanya l’heroi. Farcides de personatges plans amb idees bàsiques sobre el bé i el mal i quatre escenes d’avions a alta velocitat. La sala tenia un públic d’una certa edat. Maverick deu ser un heroi dels boomers com Spiderman ho és dels preadolescents. Hi havia parelles de la nostra edat, dones en grup de la nostra edat o una mica més –emocionades amb el Tom Cruise amb samarreta blanca i texans– i homes sols, a la recerca del mirall que retorna una imatge impossible però anhelada. Quin horror de pel·lícula és Top Gun Maverick, quina fotocòpia gastada en tots els clixés, en tots els personatges, en totes les accions. I que bé funciona. Perquè no enganya, perquè no té cap més pretensió que allò que és realment: una pel·lícula per repetir l’èxit d’aquell primer Top Gun amb la mateixa fórmula i el mateix públic. I ho fa. I tant que sí. I el públic del cinema és còmplice d’aquest personatge que té diàlegs ridículs i que repeteix tots els patrons. Que no s’ha modernitzat ni en clau de gènere ni en clau racial ni en clau argumental. Que no ha avançat ni una mica, per molt que els models d’avions sí que s’han sofisticat. Maverick funciona i agrada a tota la gent que, com ell, continua una mica amorrada al passat. La calor ens fon les neurones, és cert, però si ens les fon és que en tenim. No les gasteu anant a veure Top Gun Maverik. Si vau veure la primera, ja heu vist aquesta. Us ho prometo.