Melmelada i elefants
Doncs això, que s’acaba. Sí, sí, s’acaba l’estiu. Últims dies d’agost, festa major de Blancs i Blaus de Granollers i l’estiu, lluny. Molt lluny. Massa lluny.
No sé si us passa però jo ja fa temps que tinc la sensació que l’estiu s’escurça. I no parlo de l’estiu astronòmic. No parlo dels efectes del terrible i demolidor canvi climàtic. No, no. Parlo de l’estiu que vivim. De l’estiu que recordem. De l’estiu que sentim.
Dic que l’estiu s’escurça perquè tinc la sensació que, abans, la gent que tenia la sort de treballar i fer vacances les escurava. I, majoritàriament, s’incorporava a la feina el dia 1 de setembre. Però ja fa temps que l’última setmana d’agost ha passat a ser laborable. O sigui, que quasi tothom ja la treballa. Enguany, a partir de dilluns passat: 23 d’agost. I l’estiu esllanguit perd essència. Li neguem l’avorriment. I el fem trepidant perquè l’omplim de coses. I, per tant, de fotos a Instragram: paelles, mojitos, excursions a la muntanya, aigua de mar, pàdel surf, caiac, bicicleta de muntanya, concert a Cap Roig o al Festival Vida, peus a la platja, fills feliços, caminades, gossos, gats, cims, postes de sol, reptes esportius assolits, llibres, cançons i melmelada de mores. Sí, sí, melmelada de mores. I és que per les fotografies penjades a Instagram diria que ha estat l’estiu de la melmelada de mores. Si més no, mai no havia vist tanta gent elaborant-ne.
I és que aquest ha estat l’estiu de la melmelada de mores. I el de la mort de Charlie Watts, el bateria dels Stones. L’estiu de la variant Delta, els contagis massius, els hospitals plens, les mesures restrictives, la por i el sofriment. I l’estiu de les llàgrimes de l’adéu de Messi. L’estiu del nen de la portada del Nevermind de Nirvana que, ara, ja gran, ha denunciat al grup per pornografia infantil. I el del foc a l’Alt Empordà, la Conca de Barberà i l’Anoia. L’estiu dels botellots. I el toc de queda. I el de la poca virolla. L’estiu del retorn dels talibans i el terror a l’Afganistan. L’estiu menys polític dels últims anys. I l’estiu de Pepas, l’horrorós hit de Farruko. I el de Todo de ti, de Rauw Alejandro. I l’estiu de Mon Amour, la cançó de Zzoilo i Aitana. I, sortosament, l’estiu d’Elefants, d’Oques Grasses. Els Oques Grasses, sempre brillants: “Tinc un cel i un infern a dins, milers de nits que es fan matins. Comptant les llàgrimes al buit he après a caure cap amunt.” I sempre lúcids: “Busco un lloc entre la incertesa per quedar-m’hi a viure. De què em serveix la por? Només vull veure elefants volar.” S’acaba l’estiu. Sí, s’acaba. Però, com diuen els Oques: “A tope amb la vida.”