No exageren les dones quan expliquen, quan ballen, quan acusen els homes de violadors

No l’havia explicat mai en públic, aquesta experiència personal verídica. Per què? Doncs no ho sé. No ho havia fet i ja està. Perquè no em venia de gust, perquè no tocava, perquè no em semblava tan important com d’altres –tantes, tantes, tantíssimes– que explicaven altres dones –tantes, tantes, tantíssimes–. I ara ho faré. Per què? Doncs no ho sé tampoc, exactament. La meva filla em pregunta el perquè de la coreografia dels ulls tapats que canten i ballen les dones d’arreu del món. I li explico al meu fill que les dades estadístiques apunten que, des de la violació grupal de La Manada, hi ha hagut 116 noves violacions grupals denunciades a Espanya. I aquesta xifra se’m glaça al coll. I veig un poble fent costat als agressors i no a la víctima per la primera sentència que jo considero amb cara i ulls sobre el tema. Quin tema? El tema de les violacions, amics i amigues. El tema dels abusos sexuals. El tema de la por que patim les dones pel fet de ser dones simplement. Jo tenia 16 anys i feia molt poc que sortia amb un noi. Era més gran que jo. Un dia em va acompanyar a casa amb cotxe i es va aturar abans d’arribar a la porta de casa. Força abans. I després de quatre petons i quatre carícies va insistir per més. I no ho vaig voler. I es va enfadar. Força. I em va amenaçar amb aquestes paraules que no he oblidat mai: “Perquè ets menor d’edat i jo podria tenir problemes, que si no...” “Que si no...” I no va acabar la frase perquè no calia. Perquè el que venia després no es diu en veu alta. Perquè el que hauria passat si jo hagués sigut major d’edat potser hauria sigut molt diferent del que va ser. Vaig baixar del cotxe i no el vaig tornar a veure mai més. Bé, l’he vist més cops, que és de la comarca, però no vam continuar sent parella. Ni amics ni coneguts. I ell, segurament, no hi pensa ni hi ha pensat mai més, en això, perquè no va fer res. És clar. Però jo sí que hi penso sovint. Amb cada #MeToo d’altres dones, amb cada sentència, amb cada cas que m’expliquen. Sense drama, tampoc, però sí amb la certesa d’aquella frase inacabada. “Que si no...” I no exageren les dones quan expliquen, quan ballen, quan acusen els homes de violadors. No exageren ni menteixen perquè són les víctimes. Perquè sempre són les víctimes de l’objectivació, del sexisme, de la força. Ell tenia la immunitat, el poder, l’educació i la societat que li permetien dir: “Que si no...” i jo només tenia cames per córrer i llàgrimes per plorar. La culpa no era meva, si hagués passat res. Ni d’on era. Ni de com vestia. I el món ha de canviar. I ja està.

No exageren les dones quan expliquen, quan ballen, quan acusen els homes de violadors

‘#MeToo’