Ha arribat el moment, si creiem que l’educació ens fa ser el que som, de fer una revolució pedagògica sense precedents

En inaugurar el 2018/2019, un curs normal, deia que cada nou curs renovem compromisos, il·lusions i esperances i reprenem hàbits i rutines. El 2019/2020 afirmava que encetar curs és com caminar per paisatge conegut, que es reconeix alhora que es descobreix. L’inici d’aquest 2020/2021 no és ni normal ni conegut; hàbits i rutines distints, espais transitats que semblaran desconeguts i compromisos nous que requeriran dosis altes d’il·lusió i esperança. Tot serà nou essent vell. Aprofitem l’ocasió per mirar de nou el món. Tots i sempre ens mirem el món i entenem fets i fenòmens des d’una perspectiva perquè portem fortament arrelada una cosmovisió, la nostra visió del món i de l’existència. Una forma d’entendre i interpretar el món que ens ha dut a viure acceptant, amb consciència o sense, una cosmovisió gairebé hegemònica i una manera de viure ben poc sostenible per al conjunt de la humanitat. Ha arribat el moment, si creiem que l’educació ens fa ser el que som, de fer una revolució pedagògica sense precedents, que ens obligui a mirar de nou el món, amb una mirada més neta, com la d’un d’infant que desitja viure, compartir i conèixer. L’infant es mira el món com un tot del qual ell forma part indestriable. Coneix el món a través dels sentits i observa les coses i els fenòmens atentament i afectuosa. Sap experimentar amb mètode científic: prova, assaja, l’encerta, s’equivoca, comprova... Però l’infant se situa en el món a través de la intervenció de l’adult, que li vol inculcar les seves creences, valors i pensaments, que li encomana la seva manera de viure les emocions o li contamina la mirada amb prejudicis i pors. Potser hem de fer-ho a l’inrevés: aprendre a viure, compartir i conèixer com els infants, dotant-nos d’una pedagogia farcida de lliçons estretament vinculades a la vida. L’educació ens forma i fins ara ens ha format una pedagogia de les competències, pròpia d’una societat del treball i la producció de bens materials. I si assagem una pedagogia de l’existir? Si ens mirem de nou el món potser descobrim que viure és molt més que treballar. Potser veiem que compartir Gaia, la Terra, fent-ne una casa comuna dona més oportunitats de vida que fragmentar-la construint fronteres fictícies. Potser aprenem a que ens hem de fiar més del coneixement rigorós que de les pròpies creences.

Ha arribat el moment, si creiem que l’educació ens fa ser el que som, de fer una revolució pedagògica sense precedents

Mirar de nou el món