Mitja hora, només mitja hora
Doncs això, us imagineu tenir només mitja hora per empaquetar la vida? Dimecres passat em van impactar les informacions del TN des de l’illa de La Palma. L’explicació de l’avanç imparable de la lava del volcà Cumbre Vieja, amb una llengua de lava de 600 metres d’amplada i de fins a 12 d’alçada que viatja a 200 metres per hora; de la implacable destrucció de tot el que troba pel camí, bars, restaurants, carrers, carreteres i, sobretot, cases; de la desaparició sencera d’un poble, Todoque; del núvol àcid que provoca l’erupció, del viatge que podria fer aquest núvol tòxic, de la seva toxicitat, del temps que tardarà el riu de lava a arribar al mar i de la previsió dels experts respecte a la durada de l’erupció. I enmig de la notícia una imatge impressionant, la cara dels veïns fent cua amb els cotxes per poder arribar a casa seva abans que la devori la lava, i la veu en off de la periodista llançant una dada esfereïdora: “Mitja hora.”
Vaig veure aquest TN acabat de tornar de Bielsa, a l’Alt Aragó. Hi he estat rodant un programa sobre la Guerra Civil. Allà he conegut en Severino Pallaruelo, un professor d’història que coneix molt bé el que va passar a Bielsa entre l’abril i el juny del 1938: “La Bossa de Bielsa.” Em va explicar la resistència heroica de la 43a Divisió republicana, que va resistir absolutament aïllada durant 63 dies l’assetjament demolidor de les unitats franquistes. Primer van evacuar la població civil: dones, nens i gent gran, que van passar a França pel costerut Puerto Viejo, amb un metre i mig de neu. I després, amb la derrota militar, pel mateix lloc, van marxar els soldats. Em va impactar com explicava la fugida de la gent, que va marxar carregada de tot allò necessari i imprescindible. Però què vol dir, allò necessari i imprescindible? Una fotografia dels pares? Una vaixella? Un regal d’infantesa? O tot plegat? El viatge a peu va ser tan dur que a mesura que avançaven van llançar els objectes, la seva vida pel camí. Després, l’aviació franquista va arrasar Bielsa. Cap casa dreta. En Severino em va dir que allà, com al Pallars i a d’altres llocs, les cases són molt més que un aixopluc. Són una institució. La casa, el món.
Després de veure els efectes demolidors de l’erupció del volcà canari, no em puc treure del cap aquella cara dels veïns i aquell “mitja hora” de la presentadora. Mitja hora, sí. Trenta minuts. El temps que tenia aquella gent per buidar la casa. Només trenta minuts per empaquetar una vida. I em ressona una pregunta, que llanço perquè m’ha fet pensar molt: si tinguéssiu mitja hora per recollir una vida, què salvaríeu?