Si es volia mostrar rebuig al Rei, no es podia anar al camp. I prou. Anar-hi era acceptar la pantomima

A mi no m’agrada el futbol. No sé si ho sabíeu perquè ens coneixem poc. De fet, i que consti que no em vull posar profunda, em fa força pena el poder mediàtic i social i d’anihilació que té el futbol. I em rebel·la també el poder econòmic blanquejat que mou. Dit això, entenc i respecto que a la gent l’apassioni el futbol i entenc i respecto el simbolisme del Barça. Va haver-hi un dia que em vaig mirar molt el Barça amb interès, sabedora del poder que té, i va ser l’1-O, quan molts érem dins del pavelló o l’escola del nostre poble protegint una urna de plàstic i aplaudint gent gran que anava a votar, en el millor dels casos. Del pitjor dels casos, ara no en vull parlar. Aquell dia, aquelles hores, vaig estar pendent de si el Barça suspenia el partit que tenia agendat i, finalment, no va fer-ho i va jugar a porta tancada. Aleshores vaig entendre que barrejar futbol i política era una idea poc productiva i em va semblar que el missatge de tot plegat era clar: som un símbol (sí) i un sentiment (sí) i representem el que representem (sí)… però que consti que això és un negoci i un esport més que cap altra cosa. I ho entenc i ho respecto, també. I em va semblar que havia quedat claríssim. I ara, amb la final de la Copa del Rei, l’hem tornat a embolicar. I no parlo d’això de les samarretes i l’himne i tot plegat –fa temps que m’he quedat sense ganes de criticar tanta incompetència, odi i violació de drets fonamentals– sinó dels mals de cap i les excuses barates de tots els independentistes que volien mostrar el rebuig al Rei però anar a veure com jugava el Barça. Mireu… això era impossible. Si s’anava al camp a veure al Barça, s’hi anava. Si es volia mostrar rebuig al Rei, no es podia anar al camp. I prou. Perquè anar-hi era acceptar la pantomima, acceptar que volíem veure el nostre equip aixecar una copa que porta el nom d’un rei que ha beneït tot el que va passar l’1-O i tot el que ha vingut després… Anar-hi i ensenyar el color groc o xiular no era una mostra de rebuig, era una netejada de consciència personal. Em direu que ha servit per ensenyar una imatge al món… la de les samarretes grogues requisades en una caixa i jo us diré: “Imagineu el camp buit, sense ni un català frisant per una Copa del Rei. Per la copa d’aquest Rei. Ni xiulets, ni colors ni ximpleries. Aquesta imatge si que hauria estat potent.”

Si es volia mostrar rebuig al Rei, no es podia anar al camp. I prou. Anar-hi era acceptar la pantomima

Ni xiulets, ni colors, ni ximpleries!