Canviar el sistema educatiu, que és molt més que canviar-ne horaris i calendari, passa per liderar un gran pacte social

Aquests dos anys de pandèmia han posat en evidència les mancances del nostre sistema educatiu. Tenim un sistema educatiu incapaç d’assumir els canvis imprescindibles i tenim uns docents que se senten desanimats i esgotats, troben a faltar un reconeixement que no els arriba.

Vagi per endavant que penso que allargar el curs escolar i repartir els dies de festa al llarg del curs és una bona idea. Suposaria més temps de possible confort per a aquella quitxalla que no el té a casa i permetria, per a tots, una major vinculació amb el centre educatiu i amb els adults que hi eduquen. Educar requereix vinculació i confiança, que es teixeix amb presència.

Però així no es pot prendre una decisió cabdal! No, senyor conseller, així no! La poca traça i el menysteniment de tots els agents implicats que heu posat de manifest pot enviar-ho tot a rodar. És clar que a l’escola es poden transformar moltes coses, però sou vós el més indicat per fer-ho? La vostra afirmació “he vingut aquí a transformar i això passa per prendre decisions” no és signe de bona salut democràtica. Decidir pot estar bé, però en educació el més important és saber per què i per a què es pren cada decisió, assegurar-se que els objectius i les finalitats queden clars i que es té la capacitat de liderar la manera d’emprendre-les. El com, senyor conseller, és bàsic i aquí us hi heu equivocat molt.

No pot ser que el màxim responsable del Departament d’Educació digui que “si s’ha d’esperar el consens no ho podrem fer”. Per això volem una escola transformada i transformadora? La volem perquè després cadascú faci cas dels propis desigs i visions individuals o per aprendre a viure junts de manera enraonada i escoltant-nos? Disculpeu, senyor conseller, però sembla que us trobeu encara en procés d’assoliment (PA) d’això que en diem saber dialogar!

Sincerament, penseu que hi haurà menys desigualtat educativa per 15 hores lectives més! S’aconseguirà major qualitat posant-se de cul als que són el pal de paller de tot el sistema educatiu, els docents. Aquestes hores no pal·liaran el desequilibri que representa que uns infants puguin fer, a la setmana, cinc activitats extraescolars i educatives diferents i altres s’hagin de tancar a casa en sortir d’escola i posar-se davant d’alguna pantalla esperant l’hora d’anar a dormir sense sopar o, pitjor, deambulant pels carrers sense cap supervisió adulta. No podeu disminuir la segregació fent propostes a corre-cuita i tirant pel dret sense encomanar-vos a ningú. Això només es transforma amb reformes sistèmiques, atrevides i compartides amb els principals agents implicats i amb molta inversió (on és allò del 6%?)

Com pot ser que fins i tot els membres del Consell Escolar de Catalunya (CEC) se sentin menystinguts? El CEC, òrgan conciliador, gens revolucionari però tampoc immobilista, és un consell de participació i consulta, dues paraules i dues pràctiques estretament lligades a la salut democràtica de qualsevol país avançat. Com pot ser que no se’ls hagi ni escoltat? No és una bona notícia i ho és menys si pensem que encapçaleu un Departament d’Educació. Vós podríeu ser, hauríeu de ser, un bon testimoni de pràctica democràtica! No, senyor conseller, no es pot canviar res per imposició o perquè ho diu el més atrevit. Cap transformació educativa tindrà èxit si s’intenta imposar! Només cal llegir el bàsic sobre investigació educativa per saber que res canvia per decret.

I no, senyores i senyors sindicalistes, tampoc vosaltres ho esteu fent bé. Té cap sentit que ara feu una rebequeria? Fa molt temps que us hauríeu d’haver plantat, per la manca d’inversions, per perdre plantilles docents, perquè s’han anat escatimant recursos educatius i us heu queixat més per la manca de mascaretes que per cap altra cosa. Insòlit! Plantejar ara una vaga suposa tornar a carregar de més feina uns equips directius esgotats, cremats. L’escola ha de disposar d’equips sans i valents, que liderin canvis educatius imprescindibles, no que hagin d’estar pendents d’oferir serveis mínims. Serveis mínims! Quan temps fa que l’escola funciona amb serveis mínims per una cosa o altra? La pregunta que us hauríeu de fer ara és: com podem ajudar a transformar l’escola, sense perdre cap dret laboral?

Cap docent compromès i responsable viu amb tranquil·litat un dia de vaga. Fer-ne li significa poder reivindicar unes condicions de vida i treball justes i caminar cap a un reconeixement social que mereix, però sap que aquells dies deixarà d’atendre uns infants o uns adolescents que necessiten la presència del seu referent com si fos aigua miraculosa.

Com pot ser que sabent, com ho sabem tots, quines i quantes són les amenaces que pateix l’escola se us acudeixi a tots plegats provocar major caos del que ja teníem? Com pot ser que després de tot aquest temps encara no s’hagi entès que són els i les mestres, els professors i les professores els que tenen cura del sistema educatiu? Si s’apunta la banya per veure qui la té més forta no ens en sortirem. La manera com va el món ens ho diu ben clar cada dia: o aprenem a cuidar-nos els uns als altres o tot s’esquinça. Ens cal construir una democràcia de la cura i de la justícia, les dues coses són inseparables, cercar major justícia social però aprenent a no fer-nos mal.

No, així no. No, no hi haurà més igualtat ni més qualitat educativa, ni menys segregació si no es té cura de la salut emocional de tots i cadascun dels agents educatius que puguin transformar l’escola i l’educació. Tenir cura de la salut emocional no pot ser un eslògan ni una frase feta ni una manera de fer veure, sense creure-s’ho, que sabeu que han patit molt. Tenir-ne cura vol dir, d’entrada, reconeixement, és a dir, tenir presents a mestres i professors, a aquells pares i aquelles mares que mai són escoltats, els que menys criden. També significa escoltar, i molt, a infants i adolescents que saben, més que ningú, què necessiten.

Canviar el sistema educatiu, que és molt més que canviar-ne horaris i calendari, passa per liderar un gran pacte social. Els països que ho han aconseguit han convertit un sistema que feia fracassar en un sistema que propicia l’èxit. Potser que ens arremanguem i ens hi posem! Arremangar-se implica humilitat i capacitat de reconeixement de l’altre. Uns i altres hauríem de deixar les posicions preses i començar de nou, sense qualificatius que menystinguin ningú. Sense perdre temps, però sense pressa!