La nostra generació, amb fills a la vintena, té pocs galons per dir-los què i com ho han de fer

Doncs això, orgull. Orgull dels nostres joves. Orgull de la seva rebel·lia. I valentia. Orgull de qui ha dit prou! I que, amb una precarietat laboral clamorosa, lloguers impossibles i futur incert, reclama llibertat i dignitat. Orgull i enveja, per no haver-ho fet nosaltres: la meva generació. La que escoltava La Trinca a casa i anava a l’EGB. La que mirava l’Un, Dos, Tres de la Mayra Gómez Kemp els divendres a la nit a l’única televisió existent. La del “Leche, cacao, avellanas y azúcar”. I la del “vuelve a casa, vuelve”. La generació de Mazinger Z, D’Artacan, Willy Fog, Los hombres de Harrelson, Los ángeles de Charlie, El equipo A i V. La generació d’ET, Amadeus, Simonsen i Rigodón. La de l’“Urruti, t’estimo” i la vergonya de Sevilla. I Maradona, Schuster i Udo Lattek. I Marino Lejarreta, Perico Delgado i Laurent Fignon. La generació de l’“¡Al suelo todo el mundo!” i la de l’“OTAN, no”, Ali Agca, Gorbatxov, les Malvines, la Guerra Iran-Iraq i “a la ville de… Barcelona”. La generació de Mar i cel i “Hem fet el cim”. La de Lech Walesa, Moonlight shadow i La chica de ayer. I Thriller i els acudits de l’Eugenio. De Parchís, La bola de cristal i Terra d’Escudella. La generació dels primers walkman i els vídeos Beta i VHS. I els primers Compact Discs. La generació dels Lakers-Celtics, Larry Bird i Magic Johnson i Chicho Sibilio. I del Cerca de las estrellas de Ramon Trecet. La generació de La granja, Tres pics i repicó i La clave. La de la Vicenteta i el Gol a gol. La generació de la CEE i la DDA, el crim dels marquesos d’Urquijo i el Vaquilla. I la de la caiguda del Mur i el Beirut en guerra. I de la Guerra del Golf. I del “¡Que te pego, leche!” La generació d’El perquè de tot plegat, d’en Monzó, i el Mecanoscrit del segon origen, d’en Pedrolo. La generació del BUP i l’EATP. I la del “Ja sóc aquí!”. La de la transició i el pujolisme. La de Regreso al futuro i Els caçafantasmes. La generació del “Franco, Franco, que tiene el culo blanco”. La generació que va néixer quan moria el dictador genocida exhumat ahir. La que ha tingut una infantesa feliç però li espera una vellesa dramàtica. I és que és la generació de les hipoteques. La que va confondre progrés amb deute. La que cotitzarà tota la vida per no cobrar les pensions. Una generació que mai no ha dit prou. I que ara, amb fills que s’apropen a la vintena, té pocs galons per dir-los què i com ho han de fer. Així, doncs, crec que els de la generació del “dar cera, pulir cera” del senyor Miyagi hem d’animar als joves a no defallir. Per orgull. Per dignitat.

La nostra generació, amb fills a la vintena, té pocs galons per dir-los què i com ho han de fer

No defalliu!