Passi el que passi amb la normalitat, la vella i la nova

No em penso deprimir. No em penso deprimir. No em penso deprimir. M’ho repeteixo com un mantra mentre a poc a poc vaig desfent maletes i reprenent la majoria de coses oblidades durant el gloriós més de l’agost. Passi el que passi amb les escoles, les obrin o no, amb mascareta o sense, amb ràtios o sense, amb debats estèrils o sense. No em penso deprimir. Passi el que passi amb els aforaments teatrals i culturals, amb la vida als pobles, amb les festes majors, les actuacions, les subvencions, els metres de distància i les incongruències vàries. No em penso deprimir. Passi el que passi amb les reunions de 5, de 10 o de 20, amb les prohibicions d’anar aquí o allà, amb les zones tancades, els tants per cent de llits ocupats o la mala informació de tot plegat. No em penso deprimir. Passi el que passi amb les rentadores, les piles de roba per recollir, els horaris de la canalla, alterats, el matinar, les rutines impossibles, els despertadors i la llista de llibres per comprar que no tinc clar que puguin aprofitar gaire. No em penso deprimir. Passi el que passi amb les lletres escrites durant el confinament i l’estiu, amb el futur que tinguin o no, amb l’haver de tornar als articles setmanals –una mica d’il·lusió em feia, ho reconec–, a les tertúlies i als clubs. Es puguin fer o no. No em penso deprimir. Passi el que passi amb la normalitat, la vella i la nova, amb tots els plans, amb els viatges posposats i els previstos, amb el retorn dels diners dels vols que no vam volar, amb el retorn dels diners dels hotels on no vam dormir, amb l’hort que va poder ser i ha quedat en quatre maduixes i una planta de menta. Amb tot allò que havíem de canviar per ser millors i que, mira, pse. No em penso deprimir. No em penso deprimir amb les perspectives econòmiques, les socials, les de l’atur, les de la crisi dels propers 40 mesos, diuen. Quaranta! No em penso deprimir. No em penso deprimir escoltant les tertúlies, ni veient les notícies, ni Twitter amunt, Twitter avall. No em penso deprimir. Com ho faré? No en tinc ni idea, la veritat. M’aferraré fort a la possibilitat que, qui ho sap, amb una mica de seny i molta sort, potser ens en sortirem, que no serà tan greu, que ja ha passat el pitjor i que, mira, va, tothom n’aprendrem alguna cosa de tot plegat. I mira, he escrit això, tan hippie i tan irreal i sí, m’he deprimit una mica, ho reconec. Au, tornem-ni... No em penso deprimir. No em penso deprimir. No em penso deprimir... [caption id="attachment_189724" align="alignnone" width="493"] Renato Renè Gruau Zavagli (1909 - 2004) - Fodere Bemberg[/caption]