Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades. Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta. Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant

No puc entrar a l’església