Les xarxes són plenes d'imatges molt dures i colpidores del terratrèmol a Turquia i Síria

La neu. Sí, la neu. És, sens dubte, l’apoteosi mediàtica. Mediàtica i popular. A les xarxes, allau de vídeos i fotos, que també van a parar a les teles. Amb nom, cognom i població retolada. I amb l’objectiu encarat a l’onada més alta, a la pluja més forta i, principalment, a una bona tova de neu. La neu és l’estrella. Segurament perquè hi tenim un trauma infantil. El d’haver vist nevar menys del que deien. Però, sobretot, el d’haver vist a nevar menys del que volíem i desitjàvem. Però aquest cop, la nevada del temporal de llevant ha competit fotogràficament a les portades amb una desgràcia geològica i humana: el terratrèmol del sud de Turquia i el nord de Síria. Les xarxes són plenes d’imatges molt dures i colpidores. I les portades dels diaris i els informatius subministren imatges molt potents. Les més impactants: quan hi apareixen criatures. Les dels equips de rescat traient de sota les runes nens i nenes. Suposo que heu llegit molts tuits expressant que aquestes imatges es deixin d’emetre. I esclata el debat. Un cop més. I jo sempre el trobo interessantíssim. N’he parlat amb companys i companyes d’informatius. Què s’ha d’emetre i què no s’ha d’emetre? Hi ha d’haver un límit? On és aquest límit? Quina és la línia vermella que no podem creuar els periodistes? I el debat etern. Determinar el criteri. Allò que obre la porta del rigor o la del porno emocional. Ahir, per exemple, vaig veure la fotografia de com els equips d’emergència rescaten un nen sirià; la de dues dones plorant desconsoladament a Kahramanmaras, a Turquia; la d’una criatura en un bressol d’hospital infantil d’Afrin, a Síria, que sobreviu a una situació extremadament complexa: quan la rescaten, estava unida al cordó umbilical de la seva mare, ja morta. I dues imatges més, que m’han impactat molt: la d’un pare acaronant la mà de la seva filla de 15 anys, morta sota la runa. I la d’una nena rescatada viva als braços d’una dona dels equips d’emergència. La dona aixeca la criatura, envoltada d’altres dones i homes, també dels equips d’emergència i veïnes i veïns que criden d’alegria. En tots dos casos he plorat a llàgrima viva. D’emoció. I, sobretot, d’esperança. I crec que aquest és el límit, l’esperança. Si enmig de la desgràcia les imatges mostren esperança, és un bon criteri per començar a plantejar-nos si cal emetre-les o no. Per cert, que aquest últim vídeo de la nena aixecada pels equips d’emergència també el vaig veure en una story d’Instagram. I amb un títol extraordinari, contundent, il·lusionant i molt crític: “Our world cup.”

Les xarxes són plenes d'imatges molt dures i colpidores del terratrèmol a Turquia i Síria

“Our world cup”