Podemisme-leninisme (i II)
Dèiem la setmana passada que el neologisme podemisme estava perfectament format, tant si es referia a la versió espanyola del partit com a la catalana. Ara bé, en realitat el mot amaga un petit escull. O, més que el mot, el que el complementa. Perquè si de Podemos/Podem se n’ha fet podemisme per referir-se a la ideologia, en canvi dels membres o simpatitzants del partit en diuen podemites, contravenint la lògica que ens portaria a anomenar-los podemistes.
Què en diuen els experts? D’entrada, que cap dels dos no és normatiu. Però sí que són ja en llista d’espera: l’Observatori de Neologia de l’IEC els aplega tots dos (curiosament, podemista el documenta uns quants mesos abans). Tanmateix, pel que fa a l’ús han corregut sort diferent, perquè així com podemisme ha fet més o menys fortuna, l’altre ha quedat força arraconat. I allò que l’ha empès a l’arraconament ha estat, com de costum, la mímesi del castellà. Podemita és ara mateix la forma amb més possibilitats, oimés quan la Fundéu (que és al DRAE allò que el Termcat és a l’IEC, si fa no fa) la dona per bona: “la caiguda de la S”, justifiquen, “no és incorrecta i ja es dona en altres casos, com ara jesuita (que prové de Jesús)”. Si el meu ensum no m’enganya, i independentment de les preferències que tinguem, ja cal que anem assimilant que a la llarga la forma que prevaldrà serà aquesta.
Pel que fa al contingut, allò que em crida l’atenció és l’evolució diguem moral que aquest neologisme simbolitza. Així, tenim, per exemple, catalanisme o socialisme que representen una formació tradicional, sòlida i entenedora (de català i social respectivament, responent a la definició diccionarial del sufix: “Que significa teoria, doctrina o corrent artístic”); al Partit Popular, encara que no es faci servir en aquest sentit, va associat populisme, que ja representa un pas més en la perversió de la terminologia política pròpia de la segona meitat del XX; i ara aquest podemisme format a partir d’una forma verbal, que encarna força bé dues de les característiques dels temps líquids que vivim: la des-solemnització dels conceptes (un verb conjugat té menys pes simbòlic que no pas un adjectiu) i la durada efímera. Perquè, en realitat, el principal escull perquè podemisme i podemi(s)ta acabin entrant al diccionari és la possibilitat que no durin prou en el temps perquè es faci necessari incorporar-los.
Mentrestant, i com que, per la nostra banda, una de les característiques d’aquesta feina és la pausa estival, bon vacancisme (o vacacionisme, com us ho estimeu més) a tothom. Fins al setembre.