Perquè cada infant pugui fer-se i ser, i calen adults capaços de mantenir la proximitat i la distància justes

Distància: espai entre dos cossos o l’interval de temps entre dues coses. Proximitat: acostament, frec a frec entre dues persones o coses; la proximitat hi és si dues persones estan de costat l’una a l’altra en l’espai, el temps o en un ordre lògic. Potser un secret de l’educació rau a saber quina ha de ser, en cada situació educativa, la distància prudent i oportuna entre mestre i deixeble. Educar i educar-se només ho podem fer cos a cos perquè, en el fer-se persona, és fonamental la proximitat corporal. Ens podem informar i adquirir coneixement a través de mitjans digitals, però per educar i educar-nos necessitem la presència de l’altre i sovint el contacte físic de l’altre. La comunicació digital és relació sense cos i educar vol dir donar la cara i posar-hi el cos. No n’hi ha prou a posar-hi els sabers. S’ha de donar, posar i exposar la cara! Cal exposar-se a la bufetada (literal o metafòrica) o a l’abraçada, atendre (o desentendre’s de) la veu i la mirada de l’altre. Exposar el cos, escoltar veus que potser no es voldrien sentir o notar mirades que es poden clavar com agulles, d’insolència, rebel·lia, submissió, obediència, admiració... Suplica? En el cos a cos tot educador ha de saber mantenir la justa distància, la que demana cada moment, cada circumstància. Distància entre l’adult i l’infant, entre dos éssers que, malgrat la proximitat, no deixaran de ser un estrany l’un per a l’altre. La relació que mantenim educador i educand es teixeix de fil invisible, flexible i elàstic que ens allunya o acosta cada dia, amb cada gest, amb cada mirada. Mantenir la distància amb l’altre vol dir respectar la seva intimitat, la seva soledat, el seu sentir i el seu ser i alhora ser-hi si vol girar la mirada i acostar-se en el moment en què se sent perdut, desvalgut o desitjós de ser reconegut i reconfortat. Posar el cos en educació no és ni més ni menys que posar el cos en l’existir: aprendre, de manera permanent i en cada nova circumstància a fer allò just, ni més ni menys, per tal que l’altre sigui ell mateix, sense sentir que deu alguna cosa a algú. Perquè cada infant pugui fer-se i ser, sense deure res a ningú, li calen adults atents i disponibles, capaços de mantenir la proximitat i la distància justes. L’educador ha de saber esperar, deixar temps per tal que pugui ser l’infant o l’adolescent qui s’acosti, sense distàncies insalvables, proximitats absurdes o col·leguisme barat.