Es pot respondre al dolor amb violència? És lícit sortir en defensa dels qui estimem amb totes les armes que tinguem?

El presentador fa una broma. Una broma sense massa gràcia, però és que fer gràcia és difícil. Una broma d’aquelles punyents per a qui les rep, sí, però és que fer humor sense ferir ningú és complicat. Una broma directa cap a una persona que és a la sala, en una sala plena d’altres persones que no són l’objecte de la broma i que riuen. Una broma sobre un problema de salut que pateix aquella persona, ni més ni menys, de salut. Però és que ja se sap que fer bromes sense ofendre costa. Molt. Moltíssim. La persona que és objecte de la broma, mireu-li bé la cara, la rep amb dolor. No en va ella ha explicat com n’és de difícil per a ella la situació física que pateix i que se’n fotin –quan practica la valentia de mostrar-se en públic amb el seu problema, obertament sense amagar-lo– li fa mal. És obvi amb l’expressió de la boca i de la seva mirada. El presentador n’és conscient, que la broma no entra bé. Això un bon presentador ho sap. Però l’espectacle ha de continuar, i continua. Ara bé: inesperadament. El marit de qui ha estat objecte de la broma s’aixeca i fa una cosa que no es fa mai en un acte com aquest: perd els papers, no amaga el que sent, ni somriu: puja a l’escenari i clava una plantofada al bromista. El públic encara riu. És un muntatge? Tot en aquest món màgic que és el cinema ho és, un muntatge. Però no. No ho és. El presentador ho gestiona prou bé, com pot, amb fermesa. La broma era dolenta –pensa–, però només era això: una broma. L’home que ha tornat a asseure’s el crida des de la butaca. Per a ell no ho és, de broma. Per a la seva dona, tampoc. Ha fet mal. Es pot respondre al dolor amb violència? És millor obviar un comentari punyent que deixar-se endur per la ira? És lícit sortir en defensa dels que estimem amb totes les armes que tinguem? S’hi val tot a l’amor? Es pot justificar mai la violència? El mateix bufetejador es disculpa ràpid minuts més tard, quan és cridat a l’escenari per recollir el premi més important de la seva carrera i diu una frase que és el que més m’ha agradat de tot plegat: “Un bon amic m’ha dit que vagi amb compte, que just quan ets al moment més alt, és quan el dimoni ve a buscar-te.” Després d’això el debat estarà encès, parat sobre la taula. Violència, mai. Respecte, sempre. Bromes sobre el físic d’una dona, pesats. Bromes sobre la malaltia, incorrecte. Els límits de l’humor, els límits de la violència, la justificació que l’amor ho pot tot i ens fa perdre el cap. A mi, que les bromes del presentador em semblen sempre barates, l’explosió de l’actor em va entrar bé a priori. Com em va fer mal la cara d’ella. Com em va emocionar després que l’actor demanés perdó. No tinc una opinió clara, i no passa res, tampoc. No defenso mai la violència i l’humor ha de poder tocar-ho tot, però somriure i fer veure que tot està OK tampoc no em sembla lògic, què voleu. El dimoni, això sí, i tots ho sabeu, ens ve a buscar a tots alguna vegada. I no cal que sigui quan som a dalt de tot. Potser ja ho ha fet i l’hem seguit o potser hem pogut dir-li que no. El dimoni sempre té feina. I si voleu riure amb una broma bona de la cerimònia dels Oscars no mireu el presentador. Busqueu el vídeo en què una humorista dona parla sobre el canvi climàtic i Leonardo DiCaprio. No sé si el dimoni hi ha tingut res a veure.

Es pot respondre al dolor amb violència? És lícit sortir en defensa dels qui estimem amb totes les armes que tinguem?

Quan el dimoni ve a buscar-te