| 10:07
Opinió

Augmenta la segregació escolar i amb cada nou informe ens enduem una nova decepció

Qui dia passa, any empeny

El refrany qui dia passa, any empeny indica que ens desentenem de les dificultats diàries, especialment d’aquelles que ens fa més mandra resoldre o de les quals no sabem com sortir-ne exitosos. Deixem que el temps s’escoli, que tot circuli sense fer l’acció urgent i necessària; ens instal·lem en la cultura de la postergació, ajornant decisions, compromisos i responsabilitats. Ens diem “encara hi som a temps, ja ho farem demà.” Tant de bo el Departament d’Educació i totes les administracions locals donessin a aquesta dita el sentit positiu que el diccionari Alcover-Moll diu que també pot tenir. Qui dia passa, any empeny vol dir que “resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre’s les de tot l’any”.

Però no ho sembla perquè veiem com augmenta la segregació escolar. Amb cada nou informe ens enduem una nova decepció. El passat dimecres 17 de novembre la Fundació Bofill publicava l’informe La protecció dels centres segregats a Catalunya, signat per María Segurola, que acusa l’Administració educativa de ser responsable de l’empitjorament de la segregació escolar a Catalunya i de trair el pacte signat el març del 2019 per revertir la situació. Un dels titulars de la pàgina web de la Fundació Bofill és categòric: “L’Administració agreuja la segregació escolar amb l’assignació d’alumnes vulnerables al llarg del curs al 83% dels centres que ja estan segregats.” L’informe presenta indicis alarmants i mostra que, a banda de recursos econòmics i humans, falten la voluntat política i la perícia necessàries per resoldre el problema.

Major nombre de centres d’alta complexitat, més quantitat d’infants pobres no detectats –la pobresa afecta el 30% d’infants i només se n’ha detectat només el 7%!–, més desequilibris socials i econòmics, incapacitat de donar les mateixes oportunitats a tots els infants i adolescents. Així es fa crònic un problema molt greu, que sense grans esforços es podria atenuar. No dic resoldre’l perquè per fer-ho cal fermesa política i una capacitat de consens en qüestions cabdals que sembla que tenim lluny d’aconseguir. Manca sensibilitat i tendresa! Sí, si les persones que han de prendre decisions de política educativa fossin sensibles al patiment d’infants i adolescents en quatre dies ho tindríem encarrilat. No deuen ser-ho!

És el Departament d’Educació qui cataloga els centres d’alta complexitat, qui sap on són, en coneix les necessitats que s’hi concentren, sap quins docents impulsen els projectes educatius. Ho sap tot i té el mapa de vulnerabilitats! Aleshores, per què no aplica les mesures que estableix el Pacte contra la Segregació? Com és que no fa el possible perquè milers d’infants puguin gaudir de les oportunitats educatives que es mereixen? Per què no protegeix el centres segregats? Per què no reforça vincles amb les administracions locals per poder sumar esforços? Per què no reserva pressupost per a aquesta urgència? Si hi ha pràctiques discriminatòries, per què no sanciona? Només se m’acut que la fredor humana és la causa d’aquest anar fent i anar postergant decisions inajornables.

EVITAR L’INFERN ALS VULNERABLES
En educació és imperatiu dotar-se de calidesa humana, tendresa valenta i dolçor atrevida. En sanitat i educació, més que en cap altra àrea de la vida política, s’ha de prioritzar allò que eviti l’infern als més vulnerables. Passar gana, fred i no poder desenvolupar la pròpia personalitat i intel·ligència en situació de confort humà és viure un infern terrenal i sense l’esperança de poder-ne sortir algun dia.

El lligam de l’afecte i la tendresa hauria de penetrar cada decisió de política educativa que s’enfili. Si cada dia l’impuls i l’acció mínima que el Departament d’Educació emprengui aconsegueix fer recular un tros d’aquest infern, a final d’any no ens trobarem en el paradís però haurem ajornat el moment de caure en la més crua i insensible inhumanitat. Aquí sí que s’hi val a emprar, en negatiu, la dita, qui dia passa, any empeny, perquè si cada dia evitem un xic de desigualtat potser gaudirem d’humanitat un dia més, un any, una dècada més i haurà triomfat la calidesa i la sensibilitat.