Les projeccions de vendes apunten que, aquest any, s’arribarà a 710.000 habitatges venuts

Les vendes d’habitatges caminen cap a xifres desconegudes des de 2007. Les projeccions de vendes apunten que, aquest any, s’arribarà a 710.000 habitatges venuts. Les projeccions es basen en la dada de l’Institut Nacional d’Estadística de 534.000 entre gener i setembre, amb un creixement del 14% respecte a l’any passat. El període confirmat és prou ampli com perquè la projecció de 710.000 vendes es desviï gaire de la realitat. Cal retrocedir a 2007, quan es venien 775.000 habitatges, per trobar un any amb xifres similars a les previstes per a aquest any. És retrocedir molt, especialment perquè aquell 2007 està considerat l’any zero d’un esclat de la bombolla que, 18 anys més tard, encara ressona. Amb les dades a la vista, el més probable seria que el sector mostrés grans dosis de satisfacció. Però la realitat és que es mostra neguitós. No en té prou perquè mai no n’ha tingut prou. A l’aixopluc d’una legítima demanda social, emergeix una agenda de demandes del sector immobiliari que, més que atendre l’exigència ciutadana, té a veure amb la voluntat de preservar el negoci.

L’habitatge s’ha convertit en la primera preocupació de la societat. Segons el baròmetre d’opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques, un de cada tres ciutadans de l’Estat espanyol percep que l’habitatge és el principal problema que afronta la societat. És la primera preocupació, perquè hi ha borses de demanda insatisfeta. I mentre que per àmplies capes socials el problema principal per accedir a un bé amb categoria de dret fonamental és el creixement de preus fins a fer-lo inassumibles, el sector difon per terra, mar i aire que no és una qüestió de demanda, sinó d’oferta.

Hi ha una base certa en aquesta afirmació. A l’Estat i a Catalunya hi ha necessitat d’habitatge per al jovent en edat d’emancipació i per a una immigració creixent. Totes dues circumstàncies pressionen la demanda, al temps que l’oferta d’habitatge nou està pràcticament paralitzada. A l’hora d’apuntar les diferències entre la situació actual de mercat i la que hi havia abans de l’esclat de la bombolla s’apunta a una diferència fonamental: mentre que el 2007 es construïen 14 habitatges nous per cada miler d’habitants (una barbaritat, perquè al conjunt de països desenvolupats se n’estaven construint sis), actualment se’n construeixen dos, quan a la resta de l’OCDE la xifra és de tres per cada miler d’habitants. Són dades de The Economist que recollia aquesta setmana el professor de la Universitat Pompeu Fabra José García Montalvo, un referent en l’estudi del sector immobiliari, a La Vanguardia.

D’aquestes dades, es dedueix que es construeix poc, molt menys que 18 anys enrere, però es ven només una mica menys que llavors. Quan el preu s’ha convertit en una barrera per a l’accés dels que més necessiten aquests habitatges –joves i immigrants– no costa gaire intuir que algun altre tipus d’agent està interferint en el mercat. No és cap novetat que hi ha fons que estan engrandint la cartera pròpia d’habitatges (i reduint, en conseqüència, el parc en oferta) amb objectius especulatius. Definir-ho així és molest per als sectors més liberals que addueixen que el concepte d’especulació és massa genèric i posa al mateix cabàs circumstàncies diferents. Aquesta és una reacció freqüent en l’opinió publicada davant els treballs que ha impulsat el govern català amb l’objectiu de prohibir les operacions immobiliàries especulatives. És cert que l’objectiu és gairebé inabastable, però davant de la primera problemàtica social és no ja necessari sinó obligatori sondejar nous camins que vagin més enllà d’una acceptació resignada.

El grup de treball que ha creat el govern català sondeja les opcions de prohibir les operacions de compra d’habitatges si no es fan directament per anar-hi a viure. És, efectivament, un objectiu complicat i d’un encaix legal complex. Però en un sector com l’immobiliari en el qual s’ha pogut constatar que el mercat no es regula per si sol, es fa necessària la intervenció pública. Com que el problema no és només català, hi ha models que poden servir de mirall i també models que es poden rebutjar. En molts casos són intervencions decantades cap a la demanda. El professor García Montalvo cita els casos del Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, on es prohibeixen o s’imposen tributs més durs a les compres d’estrangers, o iniciatives creatives com la dels Països Baixos, on s’intenta reduir l’oferta de cursos en anglès per desincentivar l’arribada d’estudiants estrangers. Iniciatives limitades que tenen una incidència mínima davant una problemàtica gegant. El professor defensa que el problema és de manca d’oferta i per això suggereix solucions que accelerin la construcció per afavorir una relaxació de preus: foment de la construcció industrialitzada per a una disponibilitat més ràpida, una gestió urbanística més eficient i polítiques per incrementar la disponibilitat de sòl.

En tots els debats són benvingudes totes les propostes, però no és sobrer recordar als que defensen que el problema de l’habitatge s’ha d’afrontar des d’un augment de l’oferta que als 2006 i 2007, quan es construïa a cor què vols, els preus també pujaven. Són solucions dins de l’ampli debat al voltant de la necessitat d’habitatge assequible per a una ciutadania que veu com un dels béns essencials creix a una velocitat molt més ràpida que els seus ingressos. No sembla, però, que en aquest debat inajornable apareguin com a solucions realitats que en el passat s’han demostrat infructuoses.