Els humans estem programats per emetre i rebre sinceritat amb el riure. De fet, és molt difícil de mentir rient

Em fascina –i sempre ho ha fet– el riure. El riure és d’aquells tresors que tenim infravalorats. A tots ens agrada riure, tothom associa riure a un bon moment, a una desconnexió momentània de la preocupació, a un senyal evident de benestar temporal i/o circumstancial. De riures, n’hi ha molts: hi ha el riure per no plorar, el riure de pena, de vergonya o el riure de nervis. També hi ha expressions del riure: el riure pels descosits, que és el mateix que el riure per les butxaques; pixar-se de riure també és possible. El riure, però, és molt més misteriós del que sembla, tan com natural, necessari i quotidià. El riure té la peculiaritat que no es pot investigar en un laboratori, ja que en circumstàncies forçades desapareix. El riure es pot imitar, es pot simular, però no depèn del mateix desig poder-lo reproduir voluntàriament. Possiblement perquè el riure és un senyal ancestral de comunicació entre la mateixa espècie, s’ha pogut observar que, sigui de l’estil que sigui, mostra una pauta clara i nítida. Riure indica el final d’una frase o expressió, no el podem interrompre; el riure pot ser contagiós; el riure també pot fer pena, però no per això deixa d’encomanar-se. El riure és, doncs, un vincle entre els membres de la nostra espècie i a la vegada és un senyal blindat, ja que és pràcticament impossible de reconèixer-lo en cap altra espècie. Als humans, per exemple, ens costa molt reconèixer el riure dels primats. Quan sentim riure un ximpanzé en realitat no sabem pas si xiscla, borda o riu. En canvi, el riure entre els de la nostra espècie té infinitats d’avantatges; el riure d’una dona és clau per enamorar un home. Els homes som més capaços de fer riure una dona que a l’inrevés, potser per això és més habitual que un pallasso sigui home que dona –ui, ui què he dit–. El riure d’un humà sembla ser d’una forma o altra d’acord a la familiaritat del grup en el qual es troba en aquell moment, així les persones riuen diferent, sigui amb amics, amb família o en un entorn professional perquè l’estil de comunicació ho determina. El riure no s’aprèn. Igual que altres expressions de l’emoció les aprenem mitjançant la imitació i comprensió del significat i fins i tot algunes no les podem arribar a dominar mai, tothom estem capacitats de naixement per riure i tothom, a la vegada, el reconeixem com a tal. És sens dubte per aquest motiu que, a la publicitat, una cara ben somrient o un grup de persones que riuen al voltant d’un refresc, d’un cotxe o d’una pizza ajuda a connectar amb el producte. No es tracta pas de creativitat, només és neurociència aplicada al màrqueting. EL RIURE ENS SACSEJA El riure és un instrument que ens sacseja, és un tractament fisiopsíquic per a la persona. En una bona rialla entren en acció multitud de membres que afecten directament la sensació de benestar del cos, tant, que esdevé un infal·lible reparador emocional i físic. Riure allarga la vida. Alguns estudis indiquen que el riure és una medicina perquè permet recuperar estats d’ànim i regular funcions orgàniques, però, al mateix temps, també és un instrument de connexió amb els altres. El riure és –encara que us sembli increïble– un clar indicador de la veritat. Els humans estem programats per emetre i rebre sinceritat amb el riure. De fet, és molt difícil de mentir rient. El riure és, igualment, una font reveladora de sentiments. El secret de qualsevol grup de persones, siguin amics, amants o companys de feina –o tot plegat i a la vegada–, rau en la capacitat de riure en comunitat, no de forma continuada, és clar, però sí de forma espontània i desprogramada. En un entorn exclusivament professional, podríem dir que la capacitat de riure que té un grup de treball és un bon indicador de cohesió, d’un bon management. Un grup amb capacitat de riure esdevé equip, és capaç d’emprendre amb èxit qualsevol projecte i fer front a qualsevol repte. El riure sovint està desprestigiat i jo en voldria recuperar la seva distinció, la seva necessària bona reputació. Fent la investigació per a aquest article, m’he permès fer una anàlisi de tots els grups a on acostumo a ser, siguin els que siguin i amb el propòsit que siguin. I he conclòs que amb els que més temps hi passo són amb aquells que hi puc riure, i amb els que el riure és un element habitual de comunicació. El riure fa el grup confortable, fidelitza i fomenta una relació sincera i desacomplexada, permissiva, tolerant i estimable. Cal buscar moments, llocs i ocasions que afavoreixin riure en comú. Així que, no seré jo qui et recomani riure: són les evidències evolutives de l’espècie, la neurociència i la pròpia naturalesa que et demana que surtis a fer-te el favor de riure més, per viure més i millor.

Els humans estem programats per emetre i rebre sinceritat amb el riure. De fet, és molt difícil de mentir rient

Riure per viure