Romàntics, no imbècils
Doncs això, que els aficionats al futbol no estem sols. Sí que hem de veure les finals sols a casa. Perquè no són possibles els viatges apassionats, ni els bars són oberts a l’hora dels partits. I, com va passar dissabte, vam haver de viure un nou títol de Copa del Barça sols a casa. Sols com mussols però, això sí, probablement més units que mai.
M’ha agradat l’esclat d’una nova expressió col·lectiva, fins ara callada, massa callada durant anys: la dels romàntics del futbol. Romàntics, però no naïfs. Ni imbècils. Dignes. Simplement, dignes. Aficionats que han dit prou a l’indecent procés de mercantilització de l’esport més popular. Que s’han oposat a la creació d’una competició dels equips de classe alta que menysprea els equips de classe mitjana i, per descomptat, els de classe baixa. Que han defensat la meritocràcia com a llei no escrita però fonamental de l’esport: la possibilitat de guanyar-se la classificació per a una competició europea gràcies a un rendiment excel·lent previ a la competició domèstica. Perquè perdre això és perdre la transversalitat que sempre ha acompanyat el futbol i beneir la verticalitat. Permetre que els escollits decideixin, perquè sí, a qui accepten i a qui no en el seu univers elitista. El crit de molts aficionats ha estat clar: “No a la Superlliga.” I la majoria de clubs fundadors d’aquesta nova competició s’han acollonit, han abandonat el projecte i han deixat sol Florentino Pérez. Sol, com un mussol.
Jo soc un romàntic del futbol. Però no naïf. Ni imbècil. I, per tant, ja sé que aquesta història no s’ha acabat. Que els grans clubs continuaran la seva lluita contra la UEFA i la FIFA, defensant els seus interessos. Perquè tenen part de raó: si ells generen la pasta, volen més part del pastís. I soc romàntic però, com he dit, no imbècil. I la FIFA, la UEFA, les federacions i la Liga no són un exemple de justícia ni econòmica ni social ni moral ni de res, sinó una colla de sàtrapes. I sé també que no, que malauradament el futbol no és del poble.
Tant de bo fos així. Tant de bo els aficionats que ara clamem contra la Superlliga haguéssim aturat l’arribada dels petrodòlars als clubs, haguéssim clamat contra la conversió dels clubs en societats anònimes i contra els preus i les comissions en fitxatges indecents. I no ho hem fet. Però aquest crit contra l’egoisme d’uns quants ens dona una certa esperança en el profund i imparable allunyament del futbol de l’ànima de la gent. Almenys, en el meu cas. Cada dia més fidel als nostres equips d’handbol, d’hoquei patins o de waterpolo. I, per descomptat, de la seva base.