No és efusivitat, és una vermella directa
De petita, jugava a handbol al club del poble, Sant Esteve de Palautordera. Les dues primeres temporades vaig jugar a l’equip masculí perquè no hi havia femení. Als entrenaments, els meus companys es queixaven quan els tocava fer un exercici amb mi. Dues noies del poble van animar les nenes de l’escola i aleshores van engegar un equip femení. Sí, les nenes volen apuntar-se i fer coses quan se les convida. Els nens van celebrar que saltés del seu equip al femení. Per a sorpresa de tothom –també, la meva–, era ambidextre i una bona fintadora. Aquestes habilitats ja les tenia quan jugava al masculí, però si ningú no em feia arribar la pilota a les mans no ho podia demostrar. A més, les poques vegades que tocava una pilota, la perdia. Com podia construir confiança amb mi mateixa, si cada cop que sortia a la pista, els meus companys esbufegaven?
L’equip masculí va presenciar el despertar de talent, i em trucava sovint perquè: “Ei, Georgina, l’Arnau està malalt i en Joan, lesionat, pots venir a jugar amb nosaltres?” De petita no coneixia la rancúnia i, per a mi, jugar dos partits en lloc d’un era el millor que em podia passar el cap de setmana. Recordo un partit concret amb l’equip masculí. Atacàvem. L’equip rival col·locat a l’àrea en posició de: “Per aquí no passeu!” Botava la pilota, directa entre dos defensors. Un dels contrincants de bigoti prematur i veu a mig fer, li va dir al seu company: “Deixa-la.” A continuació, van obrir un passadís entre ells i vaig passar sense que em toquessin. Vaig xutar. A l’esquadra. El xiulet de l’àrbitre va confirmar el gol. No ho vaig celebrar. No tenia cap mèrit. Dos preadolescents –en una societat amb absència de referents femenins a l’esport– em van humiliar. Des de la banqueta, l’entrenador va veure la meva cara de decepció i va dir-me: “Tranquil·la, els hi has deixat clar. A la següent guardaran la catifa vermella.” És cansat lluitar, constantment, per guanyar el tracte que mereixes d’inici.
Aquest 20 d’agost passat ha tingut lloc un fet històric: la Selecció espanyola de futbol femení s’ha proclamat campiona de la Copa Mundial Femenina de la FIFA. La competició ha estat esquitxada per episodis masclistes que també han passat a la història. Jorge Vilda compartia amb la premsa el desig de coronar-se campions del món. L’entrenador de la Selecció femenina va ser incapaç de pronunciar campió en femení, no va trobar la paraula disponible dins del seu vocabulari. Hores més tard, Luis Rubiales, president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, se sacsejava els testicles amb les mans davant el gol d’Olga Carmona. Que fràgil que és la masculinitat d’aquest personatge que fins i tot el gol d’una dona ha de passar pel seu paquet. El mateix Rubiales, i amb les mateixes mans, va agafar la cara de Jennifer Hermoso i li va plantar els morros a la boca. L’acció del president ha desencadenat la denúncia social. Per aquest motiu, Rubiales ha llegit un comunicat, amb un acting immillorable, on lamentava l’ocorregut entre ell i una jugadora, amb qui mantenen una magnífica relació. En primer lloc, fa ús del plural per no responsabilitzar-se de l’abús que comet ell en solitari. L’acció de Rubiales, lluny de ser una mostra d’efusivitat, és una agressió sexual. És violència sexual perquè abusa de la posició de poder que ocupa, utilitza la relació de confiança que hi ha entre ambdós i, per acabar, Jennifer Hermoso ha declarat que no li ha agradat. És a dir, ella no ho desitjava i, per tant, no hi ha consentiment.
En paral·lel al masclisme d’una indústria patològicament testosterònica com és el futbol, tothom celebra que les nenes d’arreu tinguin referents femenins amb qui emmirallar-se. És necessari –encara– que les dones conquerim espais perquè les nenes puguin accedir-hi més fàcilment. Però, sobretot, és necessari per als nens perquè naturalitzin la presència de nenes i dones en tots els espais i realitats. Fa 15 anys, dos preadolescents es van mirar sorpresos entre ells quan una jugadora sense oposició va marcar per l’esquadra. En el seu imaginari, era més fàcil que m’entrebanqués amb la meva pròpia vagina.
A la Copa Mundial Femenina de la FIFA, celebrada a Austràlia, diferents futbolistes van reflexionar sobre la seva trajectòria professional. La davantera de la Selecció brasilera, Marta Vieira, va expressar textualment: “Em va tocar jugar amb nois. Encara em fa mal recordar com em van humiliar.” La futbolista interpel·lava directament els periodistes de la sala i els va preguntar com havia de creure’s capaç d’arribar a la Selecció i convertir-se en una referent si la premsa no visibilitza l’esport femení. Al menysteniment de l’esport femení des de l’audiovisual, hi afegiria també la desigualtat econòmica, que recau –directament– en els sous i condicions de les esportistes. El paradigma ha de canviar, però no és només responsabilitat de les futbolistes. I aquí sí, té lloc i és adequat el plural, senyor Rubiales.