El secret perquè una amistat perduri és deixar-la canviar. Acceptar que els millors amics marxin

Un dels primers signes de maduresa suposa deixar volar els amics. Això se sol dir molt de la relació de pares i fills, que s’ha de deixar espai als nanos perquè facin la seva. Com els animals salvatges amb les seves cries: així es camina, així es caça i així es reprodueix l’espècie, lleó meu, i ara ja pots sortir a la jungla i clavar queixalada a la primera gasela que mogui la cua. Ara que la paternitat s’ha tornat una nova religió contemporània, val la pena anar-nos repetint que és molt sa prescindir dels prefixos d’abundància (hiper-paternitat i sobre-protecció), encara que costi. Una cosa és teixir vincles forts i l’altra, estacar la canalla. Amb els amics passa el mateix, s’han de deixar marxar. Però les primeres vegades que ens passa encara som massa inconscients per adonar-nos-en i, senzillament, de forma natural, sense parlar-ho, hi ha amics amb qui deixem de jugar, deixem de sortir, deixem de trucar, deixem de quedar. Per alguna cosa el recompte d’amistats perdudes sempre és superior al d’amistats guanyades (diria que això li he llegit a David Trueba). De grans, rendir-nos a l’evidència que hi ha amistats que no poden continuar sent tan intenses, tan constants, tan divertides com eren, és un plat de mal pair. Primer n’hi ha un que s’aparta per culpa de la parella, un altre sempre va curt de diners, després cadascú marxa a viure on li toca, el quart es casa i aviat arriben els primers fills. I un dia ja comparteixes més records viscuts que plans de dissabte, amb els amics de l’ànima. Amb estupefacció, t’adones que cadascú té el seu propi projecte vital. I sense avís previ, apareix el que la cineasta Elena Trapé ha batejat com Les distàncies en la pel·lícula que acaba d’estrenar als cinemes. Retrata una colla d’amics a la trentena llarga que es retroben en un viatge a Berlín i es fa evident que ja no són els que eren a la universitat, però potser per por del futur o per la frustració de no ser on esperaven, s’entesten a fer veure que tot és com era entre ells. Perquè es coneixen tan bé i s’estimen tant que seria bonic que la seva història durés per sempre. Però em temo que el secret perquè una amistat perduri és precisament el contrari: deixar-la canviar. Acceptar que els millors amics marxin, però no perdre’ls la pista. Trobar noves complicitats via Whattsap. Planificar les grans cites a sis mesos vista. Sopars un cop al mes. O canviar els sopars per esmorzars. L’esforç per salvar les distàncies és proporcional al plaer de no sentir-se mai tot sol en aquesta jungla.

El secret perquè una amistat perduri és deixar-la canviar. Acceptar que els millors amics marxin

Salvar les distàncies