Jo he après que tinc més en comú amb els meus “alumnes” que amb moltes de les persones que no necessiten acudir a Fundació Lar

Els dimecres just després de dinar passo una hora amb persones de la Fundació Lar. La teoria és que hi faig un taller d’escriptura creativa; la realitat és que compartim plegats experiències, records, llenguatges que acabem mirant de posar negre sobre blanc. Les persones que fan tallers a la Fundació Lar tenen algun tipus de malaltia mental. La Fundació hi treballa i els proposa un munt d’activitats i de tallers i els assessora, els fa el seguiment, els vetlla. Si el tema us interessa la seva pàgina web us donarà més informació i més acurada. La meva relació amb ells va començar fa uns anys quan em van proposar de formar part del projecte meravellós de “Parelles Artístiques”: una experiència social i artística que consisteix a unir un dels membres de Lar amb un “artista” i que en neixi una obra d’art. De la fusió entre l’Alexandre i jo en va néixer ni més ni menys que una novel·la que es titula La Trobada i que va publicar de manera altruista l’Editorial Alpina. Ara fa uns mesos em van proposar de fer un taller amb els seus nois i noies i m’hi vaig tirar de cap. Hem analitzat personatges, hem llegit poesies, hem escrit contes, hem descrit paisatges i hem jugat a l’Scrabble. Tot en un món de lletres compartides dins de la unió dels nostres dos mons en el moment del taller. Els meus “alumnes” m’han ensenyat més a mi que jo a ells. Ja..., sé que això sempre es diu, però en aquest cas és cert, com suposo que en la majoria de casos en què això es diu. M’han ensenyat que les paraules signifiquen moltes coses i que les etiquetes, generalment, no serveixen per res. Ells i elles porten etiquetes. Etiquetes que els engloben com a persones “diferents”. Com si la resta de persones fóssim totes iguals, com si no estiguéssim totes en mons diferents, també. Jo he après que tinc més en comú amb els meus “alumnes” que amb moltes de les persones que no necessiten acudir a Fundació Lar. Perquè ells i elles no parlen de les seves malalties sinó de la seva vida. I de les seves ganes de fer coses. I de les seves parelles. I de les seves il·lusions. I són aquestes paraules les que ordenen, un cop i un altre, en els seus escrits, en les partides de l’Scrabble, en les converses. Parlen de somnis i de mort i de vida i de pares i mares i d’amics i de records. Com jo quan escric. Com tu quan escrius i llegeixes i estimes. El seu cervell no gestiona la informació de la mateixa manera que el meu. Pot ser. Però és que el teu i el meu també la gestionen diferent. El seu cor i el meu sí que gestionen les coses de la mateixa manera. Com el teu i el meu, espero. L’estigma de les malalties mentals té una ombra llarga i desdibuixada. Plena de pors, de dolors, d’històries dures. És cert. Però darrere l’estigma hi ha persones meravelloses que fan 72 punts en una jugada de l’Scrabble. I ja està.