Als infants i adolescents se'ls escolta com una rutina, un protocol o una posada en escena

M’he fet seguidora de l’activista Guillermo Chirino. Només el conec de sentir-lo primer vinculat al moviment Fridays for Future i el passat 17 de juny, de representant de l’alumnat a L’escola contagiada, programa emès per TV3. Aquí va estar magnífic, el millor; ell, que encara va a escola, va elevar el nivell del debat i va posar el llistó ben alt i va deixar en evidència els qui decideixen qüestions que afecten tots els infants, adolescents i joves de les escoles catalanes. Dues breus i meditades intervencions, compartint rotllana amb persones suposadament més preparades que ell. En Guillermo va ser oportú, sabia ben bé de què parlava i va donar veu a tots aquells altres que hi eren a través seu. Es va mostrar ben educat, agraït, prudent, clar, precís i, expressant-ho sense perdre les formes, molt crític. Quaranta-cinc anys de contacte intens amb adolescents i joves m’han permès meravellar-me de les propostes que neixen de nois i noies d’entre 12 i 18 anys. Els adults els considerem menors, però no ho són pas les seves aportacions! M’admiren els meus nets, d’entre 5 i 8 anys, per les idees que tenen en parlar de qüestions vitals. Potser el món funcionaria millor si els uns i els altres prenguessin decisions sobre temes controvertits. Però en lloc d’escoltar-los els deixem sense veu. Direu que no és cert, que es fan assemblees, que hi ha consells de delegats, d’infants, de joves, i que tenim, en fi, moltes maneres d’escoltar i deixar-los participar. Se’ls escolta com una rutina, un protocol o una posada en escena, però no com una veu de ple dret. Donar veu a infants i adolescents és deixar que allò que diuen transformi la nostra mirada d’adult sobre les coses i que ens obligui a mirar problemes i solucions des d’una perspectiva nova. Els adults estem carregats d’estereotips, prejudicis i pors que ells no tenen –encara!–. Escoltar la seva veu és deixar-los parlar del que desitgin sense ensinistrar-los o conduir-los. Escoltar com feia Momo, el personatge de Michael Ende: “Ella restava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud, els seus ulls grossos i foscos observaven l’interlocutor, i aquest sentia com, tot d’una, se li acudien pensaments que mai no hauria ni sospitat.” En Guillermo deia que al setembre s’ha de fer “escola d’acompanyament i cures”. Només escoltant-los, com Momo, evitarem deixar-los sense veu.

Als infants i adolescents se'ls escolta com una rutina, un protocol o una posada en escena

Sense veu