El primer títol europeu d’handbol d’un equip de l’Estat el va guanyar el BM Granollers ara fa 43 anys

Doncs això, que “tu, potser sense saber-ho, en algun moment has volgut ser una cançó”. Ho canten els Mishima al tema La forma d’un sentit. I sí, jo sí: sovint he volgut ser una cançó. I que algú cantés el que penso. I em vomités per la boca. En forma de crit o xiuxiueig. Que les cordes vocals d’algú fossin un megàfon poètic i bramessin per mi aquelles coses que ben pocs cops tenen altaveu mediàtic més enllà de l’entorn local. La llista és ben llarga. I l’esport, l’evidència més gran. Una petita mostra. Només d’aquesta setmana que es consumeix. Per exemple, la victòria de dissabte passat del KH-7 BM Granollers davant el Bera Bera de Donosti, el líder de la Divisió d’Honor femenina d’handbol. O la de l’Handbol Sant Quirze femení, que també dissabte passat es va classificar per disputar les fases d’ascens, precisament, a la Divisió d’Honor i, si li van bé les coses, ser el segon equip català a la màxima categoria de l’handbol estatal. O la de l’equip cadet del BM Granollers que encara no fa una setmana va proclamar-se campió de la Mini Copa del Rei a Alacant després de vèncer l’Ademar de Lleó de sis gols: 19-25. O recordar una altra gesta històrica: el primer títol europeu d’handbol d’un equip de l’Estat, que va guanyar, també, el BM Granollers. La Recopa d’Europa. Fa 43 anys. El 10 d’abril de 1976. I el rival, el GW Darkensen, d’Alemanya. Empat a 21 a l’anada. I victòria granollerina a la tornada, al pavelló del Parquet. De dos gols: 26-24. I recordar que a la banqueta hi havia un tècnic andalús, Joaquín Crespo, a qui coneixien com a Quini. I a la pista: Patxi Pagoaga, Calabuig, Prat, Masip, Gómez, Sagarribay, Vera, Aperador, Baños, Castellví, Borrego, Bahí, Fraile i Pons. M’agradaria allunyar la intranscendència emocional del món global. I mirar a casa. I constatar que el nostre handbol, el nostre bàsquet, el nostre vòlei, el nostre futbol, la nostra natació, la nostra gimnàstica o el nostre waterpolo ens interessés més que un Tottenham-City de la Premier, que qualsevol de les desenes de partits de l’NBA que es juguen cada setmana i que sí que tenen altaveu. I que els nostres pavellons s’omplissin. M’agradaria ser, voluntàriament i amb consciència plena, la cançó que sona en bucle. Aquella tonada de cadència implacable i determinant. Aquelles notes que ens fan moure i canviar les coses. Aquella cançó que toca els collons i amb una lletra que insisteix en allò que ens fa més forts com a poble i com a ciutat: recuperar l’univers sentimental més proper. Per mi és el que col·lectivament té més sentit. Ara, però, només cal que prengui forma.

El primer títol europeu d’handbol d’un equip de l’Estat el va guanyar el BM Granollers ara fa 43 anys

Ser una cançó