Setembre
Doncs això, que el mes de setembre fa bola. Sempre parlem de les dificultats que tenim per encarar el mes de gener amb aquella expressió horrorosa: la cuesta de enero. Un concepte que expressat en català en dispara el dramatisme. Perquè en podem dir la pujada o la costa de gener però és igual de correcte i més adient dir-ne les vaques magres de gener, la patacada de gener, la garrotada de gener o la clatellada de gener. Perquè és cert que el gener és difícil d’encarar –sobretot si la despesa nadalenca ha estat forassenyada– però el setembre és, sens dubte, un mes impossible d’assumir.
És quan arrenca i tot es paga. És clar. Només faltaria. Matrícules i taxes universitàries. I bitllets de transport, públic o privat. Bitllets de bus i tren. I llibres i llibretes. I altre material escolar. El que hem pagat sempre, és clar. Només faltaria. I el que hem de continuar pagant. Per descomptat. Com les activitats extraescolars i esportives. Anglès, francès, xinès o música. Futbol, handbol, hoquei o bàsquet. Dibuix, pintura, dansa o violí. Piano o saxo. Hip hop o teatre. I vambes, quimonos, raquetes i instruments.
Soc conscient que, actualment, fomentar les inquietuds dels fills amb aquest tipus d’activitats és un privilegi, cada cop a l’abast de menys famílies. Perquè la crisi és profunda i, tot i tenir feina, arribar a final de mes és, per a molta gent, una quimera impossible i inabastable. Perquè el preu de la llum s’ha desbocat. Perquè les principals companyies de telecomunicacions han apujat el preu de la telefonia i la internet aquest estiu. Perquè, a partir de la setmana vinent, haurem de pagar un nou impost: el d’emissions de diòxid de carboni dels vehicles privats, imposat per la Generalitat. I perquè si no tens calés per canviar el cotxe vell per un cotxe nou d’etiqueta verda com a mínim, a partir del proper mes de gener no podràs entrar a Barcelona, encara que el vehicle sigui la teva supervivència. En definitiva, que, a priori, l’únic que hem deixat de pagar són els peatges, tot i que estem costejant entre tots el desmantellament de les estructures i les barreres dels vells punts de pagament. I jo, il·lús de mi, que em pensava que anava a càrrec de les concessionàries. Jo, il·lús de mi, que creia que els tocava a aquestes empreses deixar l’espai que les ha enriquit net de barreres. Doncs no.
És evident que volem ser moderns sent pobres. I llavors obres el diari i trobes una notícia molt trista i impactant però que no sorprèn: que una de cada quatre famílies es veurà obligada a demanar un crèdit per poder afrontar aquest nou curs que engega dilluns.