A la meva àvia, li agradava la monarquia espanyola. Li agradaven totes, de fet

A la meva àvia, que era una dona molt sàvia però que malgrat que jo la tingui en un pedestal, també s’equivocava –com tothom–, li agradava la monarquia espanyola. Li agradaven totes, de fet. Si li haguessin deixat triar quina preferia, potser hauria escollit alguna d’aquestes cases règies del nord d’Europa, que tenen molts fills i són tots rossos, però la veritat és que l’espanyola no li semblava malament del tot. Els mirava amb una certa admiració, ho reconec, i crec que no era l’única de la seva generació. Potser perquè hi havia que ells havien posat fi al franquisme o havien ajudat a fer el pas a la democràcia o què sé jo. Li perdonava a ell els trets d’escopeta – ocasionals o no–, les regates, els flirtejos i la manca de savoir faire comunicatiu –parlo d’ell, del pare, que era el rei que va conèixer la meva àvia– i li perdonava a ella aquesta mena de bledisme i quequisme que sempre l’ha acompanyada –l’ella, la mare, ja us situeu, oi? Li agradaven les filles, tan educades i tan rosses, i sobretot l’hereu, que ja de nen era moníssim. L’hereu, aquest hereu que ara és rei, aquest home preparat i de món que havia de ser un relleu en tants sentits i que ella no va arribar a veure coronat. No es qüestionava per què ell i no elles com a reines, i sempre destacava com de seriosos i d’elegants que se’ls veia a les fotos de les revistes del cor –que sí, que també li agradaven–. Perquè entengueu la passió de la meva àvia amb la monarquia us diré que els casaments de les infantes els va veure de pe a pa, ben asseguda a la seva butaca i emocionada més d’un cop. Us ho juro. I especialment amb la que es va casar a Barcelona. Per a ella, tenien una aura de perfecció, de sense màcula, d’estar per sobre d’ella, sí, però no en un sentit econòmic –que això és obvi–, sinó en un sentit moral. Sí. Educacional, de responsabilitat, de tenir sobre les seves espatlles el bé de tot un país, de tot un poble. Jo, això de la monarquia no ho he vist mai gaire clar, la veritat, ni tan sols a les pel·lícules de Disney. Per a mi, això de la superioritat moral va lligada a alguna altra cosa que no és la sang o el llinatge. Li ho deia i ella arrufava el nas, però no rebatia. Sort que la meva àvia no va veure el judici farsa –aquest també va ser una bona farsa– a l’Urdangarin i la princesa, ni el casament de Felip amb una dona que ja es veia que tot plegat no acabaria bé, ni el divorci dels seus reis estimats ni el divorci de l’altra filla ni les polèmiques entorn dels nets ni els sobres en B, els comptes a paradisos fiscals, els elefants assassinats, el discurs de Felip el 3 d’octubre ni el paperot de tots plegats durant aquesta crisi sanitària que ara remata. Després de la foto plantats al jardí, quan demana als més rics que donin oli i llet als pobres, i se sent l’olor de la hipocresia màxima, s’apuja el sou i ens continua xuclant la sang. Sort que ella va morir abans de veure la baixesa humana, la baixesa moral, d’aquesta família que ella, pobreta –tots cometem errors, sí–, tan admirava.

A la meva àvia, li agradava la monarquia espanyola. Li agradaven totes, de fet

Superioritat moral