S'ha convertit en una autèntica bogeria, digne de les estrelles de rock internacional més consolidades com Coldplay o Bruce Springsteen

Tinc entrada per anar a veure els Oques Grasses el dissabte 10 d’octubre de 2026. Gairebé em sento culpable, perquè moltes amistats s’han quedat sense i no podran anar al darrer concert que el grup osonenc té previst fer a l’Estadi Olímpic, d’aquí a gairebé un any. Un any, sí. Ara els concerts van així. A mi m’agraden, tot i que us enganyaria si us digués que és el meu grup de capçalera, però em vaig deixar emportar pel FOMO (Fear of Missing Out) –com diu el jovent d’ara– i imagino que, com jo, molta més gent. Això encara em fa sentir més culpable, ja que molts fans no hi podran anar, i critiquen de valent la gent que, com jo, no se sap totes les cançons del grup. La realitat és que això dels Oques ha estat una autèntica bogeria, digne de les estrelles de rock internacional més consolidades com Coldplay o Bruce Springsteen, però anem per parts. Comprar entrades per anar a un concert s’ha convertit en una prova d’estrès col·lectiva. A l’hora que et citen, milers de persones es posen davant de tots els dispositius electrònics que corren per casa, amb l’objectiu de fer-los disparar al mateix moment. Només començar ja et quedes glaçat quan veus que davant tens una cua virtual de 84.789 persones, que sort que és virtual perquè no me la sé imaginar física. La cua avança a poc a poc, i quan les esperances ja són mínimes, arribes a la taquilla –també virtual– que et diu que ja pots comprar les entrades. I no, no és així, perquè en realitat ja s’han esgotat amb temps rècord: 20 minuts, precisament el temps que t’has passat a la cua. La cara de babau que et queda delata impotència i decepció, però què hi farem, la vida és així. Des d’aquí el meu sentit condol a totes aquelles persones que han hagut de viure aquesta experiència fins a quatre vegades. No puc evitar posar-me nostàlgica i recordar que quan volia anar a veure els Blur o els Pulp només havia d’anar a les botigues de discos del carrer Tallers de Barcelona, i ja està. I en tenien gairebé sempre. Què ha passat? El cas d’Oques Grasses no és únic, però sí que crida l’atenció que essent un grup català –i després s’atreveixen a dir que és una llengua minoritària– pugui omplir quatre estadis olímpics. Té més d’una explicació. La primera és que és molt transversal: tant agrada als nens com a les àvies. L’altra és que és el darrer concert i, això, a banda d’atraure els fans, també atrau persones que, com jo, hi volem ser perquè serà l’últim i ja no els podrem veure més. I la darrera, perquè sempre hi ha algú que hi veu oportunitat de fer negoci, i així ha estat. Molta gent ha acabat comprant un munt d’entrades per poder-les revendre després, al triple del preu inicial i fer l’agost en ple novembre. S’ha de dir que el fet que se’n poguessin comprar 20 de cop hi va ajudar força. Segons va explicar el promotor del concert en una entrevista a RAC1, ho van fer perquè els Oques és un grup que agrada a tota la colla d’amics i a famílies senceres, i era la manera que hi poguessin anar junts. Em crec la bona voluntat, però m’atreviria a dir que és això el que els ha portat a fer quatre concerts per acomiadar-se, ja que segur que ajudarà a desactivar la revenda. Tot i això, les xarxes van plenes de gent que venen entrades amb preus de 130 i 165 euros, quan en realitat els van costar 35 euros. Una vegada més ha quedat palès que fins i tot per això som una societat individualista i insolidària, i que tenim la capacitat de convertir-ho tot en una mercaderia. Val la pena que es faci una repensada en tot aquest sistema de venda d’entrades a concerts. I res, us emplaço d’aquí a un any, quan us explicaré com ha anat el concert, el darrer, l’últim dels últims, d’Oques Grasses. Sempre que abans no hagi acabat regalant la meva entrada empesa per la síndrome de la impostora.

S'ha convertit en una autèntica bogeria, digne de les estrelles de rock internacional més consolidades com Coldplay o Bruce Springsteen

Tinc entrada per als Oques