Que generar més riquesa material ens acosti a tots a la catàstrofe és la contradicció més apoteòsica

Una de les preocupacions que més està abordant la cultura en totes les seves expressions és la deriva autodestructiva dels humans i, en conseqüència, la inquietud i la desesperació que ens provoca aquest viatge al no-res. Penso en documentals com els de Punt de no retorn (3Cat) i pel·lícules com Leave the World Behind (Netflix) o El triángulo de la tristeza (Amazon), però també en tantes obres de teatre i llibres que retraten el desassossec contemporani. Això per no parlar, és clar, de les notícies, que cada cinc minuts referenden el sentiment apocalíptic. Aquestes obres retraten les paradoxes del nostre món, la majoria provocades pel capitalisme i la globalització. Des de diferents angles, conviden a reflexionar sobre què passaria si no ens regíssim –per dir-ho a l’engròs– per les regles del mercat sinó per altres sistemes menys sofisticats i agressius, més a l’antiga. En la majoria de casos, els desastres naturals o humans no haurien ocorregut, o com a mínim no serien tan letals i ràpids. És aquesta acceleració del consum, de la rendibilitat, del negoci, el que està causant estralls naturals, urbanístics, laborals, psicològics, que ens fan témer un futur incert, pitjor. Una gran paradoxa és que malgrat que siguem nosaltres els que provoquem els desastres, no ens sembli que està a les nostres mans aturar-los. La bola s’ha fet tan gran que no veiem els fils per descabdellar-la a petita escala. La dimensió del desastre ens porta a la inacció, i la inacció mai podrà evitar el desastre. L’altre fet que em sorprèn i m’indigna és que el sistema hagi acabat premiant qui malmet el bé comú (qui més contamina, especula, explota, crea addiccions, etcètera) més que no pas qui treballa per a la comunitat (és a dir, ecologia, tercer sector, cultura, educació, i tot el que fa viable la vida). Ara recordo que ho vèiem claríssim a la sèrie Fleishman está en apuros (Disney+): un doctor a Nova York és la rata més mal pagada d’una colla de multimilionaris que es dediquen a feines com directors de màrqueting, representants d’actors i directius de farmacèutiques sense ètica mèdica (vegeu el cas de l’OxyContin als Estats Units). És el món al revés: qui guanya més diners és qui, en el fons, està contribuint a la brutal degradació del món que coneixem, mentre que qui està més arrelat a la terra i a les persones, qui conserva l’entorn i un model de vida sostenible, és qui viu pitjor. Que generar més riquesa material ens acosti vertiginosament a tots a la catàstrofe és la contradicció més apoteòsica, un fascinant defecte de programació del sistema; seria gairebé graciós, si no fos tan aterridor.

Que generar més riquesa material ens acosti a tots a la catàstrofe és la contradicció més apoteòsica

Tornar a començar