Els esforços dels pares no els hem sabut estirar una generació enllà: l'ascensor s'ha encallat

Ja no tenim edat d’estar compartint pis però viure de lloguer en ciutats tan cares com Barcelona és llançar els diners. Les famílies destinen gairebé el 50% del salari a pagar la renda, una xifra que s’ha recuperat ràpidament –ja és casualitat– després de la pandèmia. A Girona, és gairebé el 40%. I anar fent. Així que no ens surt a compte viure tota la vida de lloguer, però ens aproximem a l’edat en què el banc ja no ens atorgarà una hipoteca per trenta anys. I si la fem a menys anys, ens escanyaria més que el lloguer. Ens trobem a la ratlla dels 40 –i potser carretejant fills petits– buscant on carai viure sense patir per les quotes, sense agonitzar en trajectes infernals, sense renunciar a opcions laborals atractives, sense marxar massa lluny. Després de la bombolla immobiliària, embrancar-se a pagar preus astronòmics per comprar un pis semblava una bogeria. S’ha vist que no ho era: a les capitals el totxo ha seguit pujant. Però la majoria només poden comprar si tenen l’ajuda dels pares, una herència familiar o una segona residència –que és on es jubilen els pares, és clar–. De fet, només pots fer carrera, pràctiques i llengües si és amb esponsorització parental. Però ni així tens garantit que trobaràs un contracte per sostenir-te. És veritat que hem dedicat anys a formar-nos i anys a entrar al mercat laboral, hem fet Erasmus i vacances amb Ryanair però, un cop hem arribat de ple al món real, no podem anar enlloc. Espanya té un salari mitjà que és el 26% més baix que el sou mitjà de l’Eurozona. Pràcticament el 40% més baix de la mitjana alemanya. A veure si ens ho creiem: cobrem, en termes relatius, menys del que cobràvem fa vint anys. Parafrasejant Serrat, fa vint anys que cobrem com quan teníem 20 anys. Si els teus pares t’han pogut ajudar a tenir un sostre, passes a la següent pantalla: i què deixaré jo als meus fills? És la prova del cotó de l’empobriment dels que ens dèiem classe mitjana. Els esforços dels pares no els hem sabut estirar una generació més enllà: l’ascensor s’ha encallat. No serà que no haguem estudiat carreres, treballat gratis, fent jornades maratonianes. Però de treballar ningú es fa ric. Potser per això la meitat dels joves volen ser funcionaris i l’altra meitat busca el cop de sort fent-se youtuber, invertint en criptomonedes o jugant a la Bonoloto. Com a mínim s’ha acabat la falsa febre de l’or dels emprenedors. El que no s’ha acabat són les classes socials. Perquè tota aquesta patètica història que us explico és només la dels afortunats. Aquests dies que es parla de la cultura de l’esforç, tinguem-ho clar: la meritocràcia també són els pares.

Els esforços dels pares no els hem sabut estirar una generació enllà: l'ascensor s'ha encallat

Opinió | Tot això, fill meu