Per suportar la setmana he necessitat aturar el temps. Respirar sense presses, amb música

Doncs això, que s’acaba la setmana. La setmana de la millor entrevista al millor futbolista de la història, la d’en Basté i en Saperas a Leo Messi. La setmana de la fracassada moció electoral de Ciutadans al president Torra. La de la traïció de Donald Trump als kurds del nord de Síria, atacats per Turquia. La setmana del primer triomf a casa, segon de la temporada, del KH7 Granollers a la Divisió d’Honor d’handbol femení. I la de la mort d’Andrés Gimeno, el primer tennista català que va guanyar el trofeu Roland Garros, el 1972, i que passava els estius a Camprodon. La setmana en què he començat a poder pair Falaise, la meravella d’espectacle de la companyia Baró d’Evel, amb Blai Mateu al capdavant, i que diumenge acomiada tres setmanes d’èxit al Teatre Lliure. I el nou disc dels nous Manel: Per la bona gent, que al final he digerit bé. O millor dit, molt bé. La setmana del desig d’anar, de seguida que pugui, al cine a veure la que diuen que és una magistral interpretació de Joaquin Phoenix a Joker. I la de la retirada de les condecoracions honorífiques que el Barça havia entregat al dictador Francisco Franco en tres moments de la seva història, el 1951, el 1971 i el 1974. La setmana abans de la sortida al mercat del nou disc d’Estopa. I la del retorn de Pablo Machín a les banquetes i de la Gioconda al seu lloc de sempre, després de tres mesos d’exili per unes obres de remodelació a la seva sala habitual del Museu del Louvre de París. La setmana d’exili: paraula prohibida. I de més paraules prohibides: presos polítics, preses polítiques i Consell de la República. La setmana del “ho tornarem a fer”. Però no el de Jordi Cuixart sinó el de Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya. O sigui, la setmana del si cal, us tornarem a fotre el cul com un tomàquet, com vam fer el Primer d’Octubre. La setmana de l’alè contingut i l’aire glaçat. L’última setmana d’una infame espera eterna per la sentència judicial pels presos polítics i les preses polítiques. La setmana que, per suportar-la, he necessitat aturar el temps. Respirar sense presses, amb música. Sempre amb música. I he abandonat la reproducció de les llistes musicals, que ens han dut a escoltar les cançons soltes i amb tria aleatòria per part dels dispositius digitals, per recuperar un bon pack de CD. I he tret la pols al Destrangis, d’Estopa, i a una versió del Messies, de Haendel. I a la cua, el Ride The Lightning, de Metallica, i l’All That You Can’t Leave Behind, dels U2. Els escoltaré aquest cap de setmana, conscient que mai podrem deixar enrera tota aquesta merda que vivim.

Per suportar la setmana he necessitat aturar el temps. Respirar sense presses, amb música

Tot el que no podrem deixar enrere