És increïble que la humanitat es continuï reproduint amb la dificultat que hi ha per poder conciliar

M’agradaria escriure un article florit i tendre però gens embafador sobre els plaers senzills que hem viscut aquest estiu, però se m’ha tirat el temps a sobre. Ja noto l’alè de la rentrée al clatell. Ha arribat el setembre i amb ell el veritable Any Nou, almenys per als qui són pares o avis. La rutina escolar i el planning d’activitats extraescolars de la canalla ens obliga a reorganitzar la logística familiar, que si els dilluns natació i els dimecres doble berenar a la motxilla. El tetris és de quart d’enginyeria, i el preu que ens costarà reclamaria transferència de l’estat. A hores d’ara em sembla un miracle que ens en sortim, de viure i treballar a la vegada. És increïble que la humanitat es continuï reproduint amb la dificultat de conciliar que existeix en tantes professions. Esclar que ja sabem que la conciliació, al final, són les mares. Tanco parèntesi. El que venia a dir és que sovint el que és urgent –col·locar els nens a l’escola, tornar a la rutina, poder pagar la factura de la llum– supera el que és important, que seria pensar en què ens depara el curs i, sobretot, què volem extreure’n nosaltres. És a dir, més visió estratègica i menys tàctica. Allò que fa tanta gent a finals any d’apuntar-se al gimnàs i deixar l’alcohol, pensar en canviar de feina i fugir de la ciutat. Posem-nos-hi ara, penso jo –algú que ni tan sols ha aconseguit mai plantejar-se uns reptes mig decents. La pausa de l’estiu, les converses llargues i les lectures lentes, sempre donen per pensar en quins seran els moments crucials del curs que ve i quines podrien ser les noves fites. L’estiu és temps de pesca: de llançar-nos l’ham amb una pastanaga fresca. Que després tot vagi com ho havies imaginat, és una altra història –futur planificat és un oxímoron–, però si no convoques els esperits segur que no t’apareixeran. Ara bé, tampoc és tan fàcil saber exactament què vols i llistar què pots fer per aconseguir-ho. A veure, sí que hi ha gent amb una mentalitat Excel que són capaços de programar-se la vida com si fos el Google Calendar: ara toca canviar de feina, ara toca casar-se. A l’altre extrem, hi hauria els ascetes espirituals que esperen que aquest embolic que és la vida se’ls desfaci tot sol a còpia de meditar fort. I entremig hi som els pobres que ens movem entre la puntada llarga, la jugada preparada i, molt sovint, la improvisació. Al capdavall, com diu E.M. Forster a Una habitació amb vistes (Ed. Viena), “la vida és com fer un concert de violí en públic i haver d’aprendre a tocar l’instrument durant l’actuació”.

És increïble que la humanitat es continuï reproduint amb la dificultat que hi ha per poder conciliar

Tot és ordre i aventura