Quan recuperi els fragments del naufragi que és la memòria pensaré que sí, que ha estat un bon estiu

Doncs això, que Tot torna a començar. S’ha acabat l’estiu. Bé, l’estiu astronòmic, no. El que s’ha acabat són les vacances. I disculpeu els que us agafeu a l’esperança d’un setembre de bon temps per mantenir viva la sensació de l’impacte de l’aigua freda del mar en un cos cremat pel sol i allargar l’amplitud emocional de l’època de l’any més àmpliament desitjada. Però, per a mi, quan s’acaben les vacances, s’ha acabat l’estiu. De la mateixa manera que és només quan comencen que l’estiu engega. Jo aquest estiu no he estat a Tailàndia. I dic Tailàndia perquè segons els stories i les fotografies d’Instagram, mai, mai, mai tants catalans havien anat a Tailàndia com aquest estiu. També pot ser que només m’ho hagi semblat. Però he reviscut el que va passar deu fer uns 15 anys, quan tothom anava a Praga. O també, simplement m’ho semblava. Jo, l’estiu el vaig començar a muntanya. I amb un concert de Mishima a Camprodon. Majestuós. I màgic. En una sala històrica: el Casal Camprodoní. I un públic divers: una barreja de fans absoluts i de curiosos que per primer cop escoltaven la seva música. Primera cançó, L’or. Segona cançó, Tot torna a començar: “Potser tu mai has tingut un amic imaginari, o potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda.” I l’he acabat al mar. I anant a veure un amic. Visita imprevista. Improvisada: ets a Sant Antoni de Calonge? He de pujar –perquè jo, des de Sant Esteve de Palautordera, pujo a Girona i baixo a Barcelona, no pas a l’inrevés– a buscar la meva filla, que és amb una amiga en un càmping de Palamós. Hi soc. Vine. Genial. Dinar de peix. Bon vi. Dinar de traca. Bona conversa. Massa curta. He de marxar. Ha durat poc. Massa poc. Ni temps per sucar-me al mar. Sento que l’estimo. I l’hi dic. Perquè estimar són moltes coses. Però n’hi ha una que és molt important: dir-ho. Simplement. Dir-ho. I torno feliç, sense les eternes cues de cotxes dels diumenges de bon temps entre Platja d’Aro i Llagostera. I resignat perquè l’estiu s’ha acabat. Bé, l’estiu astronòmic, no, però el meu estiu, sí. I torno a casa conscient que, quan hi arribi, agafaré paper i llapis. I faré llista. Del tot el que volia fer i no he fet. Del que volia llegir i no he llegit. Del que volia caminar i no he caminat. Del que volia cuinar i no he cuinat. Però quan recuperi tots els fragments d’aquest naufragi que és la memòria pensaré que sí, que ha estat un bon estiu. I que vull a anar a veure els Mishima. I que, efectivament, mai he tingut un amic imaginari. I encaro el que resta d’any fins a l’estiu vinent amb l’esperança que Tot torna a començar.