Amb un cert sentit crític crec que ens hauríem de decidir tots plegats i agafar fort una estratègia única, una idea única, una lluita única, una llista única

Primer de tot, cal dir que escric aquest article el dimarts 10 al matí i que, per tant, desconec si la diada de l’Onze de Setembre d’enguany ha sigut un èxit o no, si ha estat multitudinària com sempre, si els carrers han quedat nets o si tornem a ser portada de diaris internacionals. No en sé res i, de fet, no volia escriure sobre això. Jo volia escriure sobre el màrqueting, la comunicació, el guió que hi ha darrere d’aquesta Diada els últims anys. I a més, aquest 2019, barrejada amb la imminent sentència –todo atado y bien atado, no patiu– i la campanya de comunicació que també s’ha engegat per fer-li front a nivell social. El tsunami democràtic. Reconec que això del tsunami ha superat totes les meves expectatives i que celebro que la inventiva independentista catalana encara no hagi arribat a la fi. I no ho dic amb acritud ni mala fe ni enfotent-me’n. No us penseu pas que d’esgotament –que el visc i el noto– m’he passat al bàndol derrotista i autonomista. No. Continua vigent el meu desig d’independència i vigent, encara més que mai, el meu anhel de llibertat per a aquestes 10 persones que serien a la mani de l’Onze de Setembre i que serien onades salvatges d’aquest tsunami. No, no he perdut anhels, però potser sí capacitat creativa. I per això em fascina aquesta doble campanya de la Diada i del tsunami. Una estrella símbol de llibertat i un mar desbordat i aniquilador per destrossar-ho tot. Suposo que és la idea. Combinar una mica l’etern lliri a la mà amb les ganes de cremar-ho tot que tenim alguns, a vegades. Sou més d’estrelles i diades organitzades que acaben amb carrers nets o anheleu un tsunami que ens acosti a allò impossible? O viviu com jo, segons el dia, entre l’anhel d’un pacte i la consciència clara que és inabastable el que desitgem si no ho trenquem tot? Com conviviu i sobreviviu i lluiteu per les vostres idees amb aquestes dues dualitats tan clares del moviment independentista? Sense acritud, però sí amb un cert sentit crític crec que ens hauríem de decidir tots plegats i agafar fort una estratègia única, una idea única, una lluita única, una llista única. No només per simplificar una mica les coses, sinó també per deixar descansar les ments creatives de l’independentisme. No deuen poder més.

Amb un cert sentit crític crec que ens hauríem de decidir tots plegats i agafar fort una estratègia única, una idea única, una lluita única, una llista única

Tsunami