Una nit per celebrar la vida que arrenca

Vaig brindar aquest dimarts passat al vespre, que la vida s’ha de celebrar. Vaig brindar amb ganes i amb alegria i, malgrat una certa nostàlgia que no sé ben bé per què m’agafa cada Sant Joan, vaig ser molt feliç. Hi érem tots, al voltant de la taula, nerviosos pels petards que tiraríem i pel cicle que s’acaba –que tots els solsticis ho són, un cicle– i vam riure i vam parlar de les coses que parlem sempre que estem junts: del que ens agrada, de nosaltres, de la sèrie que veiem, de tot i de res. I vam celebrar que un bon amic es recupera d’un ensurt i que ja hem pogut abraçar tota la família i els amics i que continuem aquí, fotent canya, malgrat les mascaretes, les tertúlies monotemàtiques i la merda variada que acompanya qualsevol vida. I vam veure foc i fum i llum i vaig tenir els meus fills, tots dos tan grans ja, una estona a la falda i el rímmel va barrejar-se amb alguna llagrimeta furtiva i la nit va ser màgica, sí. No pel soroll i el castell de focs que sempre organitza un veí proper i que cada any és millor, ni tampoc pel vi ni per la fresqueta suau ni perquè fos res especial. Va ser màgica perquè érem nosaltres. Perquè vam tenir confidències i confessions i ploreres i desitjos i una colla d’abraçades dignes i amables. I perquè reien, esverats, amb cada tro, amb cada piula, amb cada coet. Perquè ens vam banyar de nit a l’aigua càlida i vam jugar al mateix joc de sempre. El de sempre. Va ser una nit bonica, alegre i festiva, sí. I tímida i nostàlgica i petita, també. Una nit nostra. Perquè aquest canvi d’estació que marca aquesta nit que la tradició cristiana no va poder despaganitzar del tot va d’això. De dir adéu al que hem estat durant l’hivern i aquest hivern i primavera més que cap altra. Dir adéu al tancament, a la no-vida, a l’interior. I celebrar la vida que arrenca i la calor i l’exterior i el foc i els colors i una tímida alegria que diu: “Va, va, que som nosaltres” i no hi ha res més important ni res que calgui celebrar més i que el carrer, el mar, el cel, els somnis i els desitjos són importants, però també ho és tot allò al que diem adéu, cremant-ho a la foguera, fent que sigui cendra i record només d’una nit, d’un hivern que ja ha acabat.

Una nit per celebrar la vida que arrenca

Un hivern que ja ha acabat