És una sentència per a tots. Fins i tot per als que no pensen com ells. Perquè és una sentència miserable

No els conec de res però els miro esperançada. Han sortit de les aules i han pres el carrer. Caminen, decidits, cap al cor de la ciutat que és el cor del país. Un país petit que té el cor ferit. Són joves. Molts. Són dones. Moltes. Són el futur i lluiten sense por. I els miro, esperançada. Veig cares i rostres i persones de totes les edats, de molts lloc del país que han fet de l’aeroport un refugi. No els conec, és clar que no, però els miro, orgullosa. Són allà. Hi han anat com han pogut. Han demostrat una força prodigiosa. Sí. Una força prodigiosa es necessita per aixecar-te d’on ets, còmode, i trepitjar la incertesa. Fer-la grup. Fer-la possible. Fer-la lluita. No soc a cap dels moviments civils que encapçalen la resposta. No decideixo res enlloc. No puc decidir ni pels meus fills tampoc, que els tinc en custòdia compartida. Només puc decidir per mi. I faré tot el que pugui. Encara que sigui poquíssim. Encara que sigui escriure lletres afilerades en un article que defensa la rebel·lió com a sistema. No els conec, als líders empresonats, als presos polítics. Els conec poc, i a alguns només. M’hi he escrit cartes d’esperança. No en sé res, d’ells, però els admiro. Admiro els homes i les dones que han estat sentenciats injustament. Admiro la seva valentia i la seva serenor. Admiro tot l’amor que desprenen als seus tuits i a les seves cartes. Admiro les seves respostes serenes en conèixer una sentència que a d’altres, que a mi, m’ha fet mal. Admiro el Raül i el Jordi, amb qui m’escric sovint i que no odien en cap dels seus mots, sinó que són pura esperança. Admiro el Cuixart i la seva defensa de la vida. I admiro la Carme, l’Oriol, el Joaquim, el Jordi, el Josep i la Dolors per la seva fortalesa, per les seves respostes durant el judici, pel seu tarannà. La sentència que reben, l’han rebut també els joves que han sortit de les aules, els que han anat al Prat, els que han col·lapsat Madrid, els que escrivim articles, els que no decideixen res ni militen enlloc. És una sentència per a tots. Fins i tot per als que no pensen com ells. Perquè és una sentència miserable. I de la misèria tots ens som responsables i també, víctimes. Jo admiro les seves idees i el que defensen però sé de gent que no ho fa. I a ells els vull dir: “Jo sóc amb ells. I amb vosaltres. Perquè ells sou vosaltres. Ja ho veureu.”

És una sentència per a tots. Fins i tot per als que no pensen com ells. Perquè és una sentència miserable

Víctimes de la misèria