No m’agraden les gentades de turistes

Tots volem ser viatgers però no ens agraden gaire els turistes. M’agrada recórrer món, creure que el món i els llocs on soc, quan hi soc, són una mica meus, que puc anar i venir i descobrir i sentir que hi ha molt per conèixer, per caminar, per descobrir. Adoro les escapades a capitals europees i somio viatges llargs a l’altra punta de món. També, és clar, fins penso en com seria viure aquí o allà. I, sincerament, no soc de la Costa Brava, però quan hi vaig en dic casa. I el mateix amb les meves Barcelona i Girona, Mallorca –una mica–, el sud de França, un poblet famós pels gossos d’atura, un poble amb mar i castell i un càmping petit i únic a prop de Reus. Vull ser viatgera, en resum. No m’agraden les gentades de turistes a les platges catalanes. Ni veure’ls baixar d’aquells vaixells grans amb terres de vidre que prometen rutes i vistes subaquàtiques meravelloses, ni veure’ls posar-se un rere l’altre al mateix lloc per a la mateixa foto, amb la samarreta del mateix color, amb la cara i les espatlles vermelles, amb aquelles sandàlies. No m’agrada tampoc trobar-me’ls per tot arreu quan baixo a Barcelona per anar a teatre o perquè he quedat amb amics. Ni les cues que organitzen al Temps de Flors ni com transformen els paisatges estimats en formiguers. Ja heu vist les imatges de Barcelona pels barcelonins, dels nens que han reconquerit les places, de les platges buides a les idíl·liques poblacions més amunt de Lloret, on ni els veïns s’han atrevit a posar-hi els peus. Quines postals de les places del Barri Gòtic, del Call jueu, de Cadaqués i de Palafrugell; quina bellesa fràgil i gairebé secreta; quina enveja. Per celebrar-la, abans no es torni a omplir tot, hauria jo de fer-la, aquesta ruta de Barcelona, de Girona, de la Costa Brava buides i poder dir així, amb les mans a la cintura i un punt condescendent: “Ai, que bé la meva terra sense turistes. Que es quedi així per sempre.” Però després hi cauré que els berlinesos pensen el mateix de servidora i de la meva foto amb les amigues al Mur. I els parisencs opinen el mateix de mi i de l’Edu, tancats a la Shakespeare perquè plovia a bots i barrals. I tres quarts del mateix els italians, els de Besiers i fins els del bar de Mancor de la Vall, a Mallorca, que ens tracten com si fóssim de la família. Tots volem ser viatgers però no ens agraden els turistes. I tots som turistes, també.

No m’agraden les gentades de turistes

Volem ser viatgers però no ens agraden els turistes