Saber-nos vulnerables ens convenç que cap 'jo' sol no és res. Cap 'jo' sol no pot superar les ferides de la vida

Pensàvem que vulnerables eren aquelles, altres, persones susceptibles de ser ferides per algú o per les forces de la natura. Qualificàvem de vulnerable qui, algú altre, havia perdut la capacitat d’anticipar el dany, no podia evitar la contingència o qui, ja ferit, era incapaç de sobreviure, resistir o recuperar-se. Però de cop nosaltres, un nosaltres universal, som vulnerables i per això parlem tant de vulnerabilitat, fins i tot tenim consciència que cal fer visibles, per donar-hi resposta, situacions de desvaliment i misèria. Ara tots percebem la possibilitat d’emmalaltir, sentim que podem perdre la salut. Hem descobert, per immersió, que tots i sempre som vulnerables, que la vida, per descomptat la vida humana, és per definició fràgil, precària, efímera i vulnerable. No sé si els forts, els que miren els malalts com si les nafres els restessin humanitat, els que desafien la norma o els que fugen de tota responsabilitat ho saben. Saben que la fortuna se’ls pot acabar? Vulnerabilitat és quelcom que tots tenim i és una manera d’estar en el món i de relacionar-nos. N’hem d’extraure lliçons útils i evidenciar-les als més joves. Mostrar la vulnerabilitat de la vida, la possibilitat d’experimentar pèrdues, de salut, diner o reconeixement o pensar i parlar de la mort poden ser aprenentatges per estimar la vida. Vivim d’esquena a la pèrdua perquè se’ns ha educat per guanyar. No estem familiaritzats amb la mort, l’hem allunyat de pensament i conversa com si així la poguéssim evitar. Saber-nos vulnerables i saber del cert que tots i en tot moment podem caure en la més extrema vulnerabilitat ens confirma que l’única possibilitat de resistència és el suport mutu i la xarxa de cooperació. Judith Butler a Vulnerabilitat, supervivència (CCCB, 2008) diu: “Si intento mantenir-me en vida, no és només perquè intento preservar-me a mi, sinó perquè jo no soc res sense la teva vida i la vida mateixa ha de ser repensada com aquest conjunt complex, passional, antagonista i necessari de relacions amb els altres”. Saber-nos vulnerables redimensiona una existència que sempre és compartida i ens convenç que cap jo sol no és res. Cap jo sol no pot superar les ferides de la vida. La consciència de la pròpia vulnerabilitat ens fa veure que la vida és menys precària si la vivim al costat dels altres i que només som forts si som capaços de sostenir-nos els uns als altres.