Xirinacs va escollir lliurar-se a les mans de la natura

Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra Lluís Maria Xirinacs (‘Dietari final’) El pare ens parlava sovint d’un mossèn a la porta de la presó Model que reclamava llibertat per al seu poble. A poc a poc, l’esperit, la manera de fer d’en Lluís Maria Xirinacs, a través de les explicacions del pare, va anar generant un sentiment de gran admiració i respecte. Exemple de constància i fermesa en les lluites, fetes sense emprar violència, sense agressió des de la pau, resistint i persistint. En va fer, de la seva marxa d’aquest món, un acte de llibertat d’elecció. I som molts els qui veiem en l’agost del 2007 l’inici de la represa d’un camí. A la seva vida es van entrecreuar les conviccions religioses i patriòtiques com a la vida del nostre país, un poble que quan li han prohibit l’himne nacional d’Els segadors, ha trobat en el Virolai, uns perfecte substitut amarat de la cobertura de la fe religiosa i així mesclant espiritualitat i conviccions patriòtiques hem anat fent un camí on s’hi ha anat afegint gent. Xirinacs va escollir lliurar-se a les mans de la natura deixant-nos com llegat un pensament i una manera de fer des de la persistència i des d’actitud constant i pacífica de defensa de la identitat del poble català i de la justícia; un poble amb una història mil·lenària i que als inicis del segle XVIII era exemple de progrés i llibertat, admirat per molts pobles d’Europa, però que va ser durament aixafat i reprimit pels mateixos que avui ens ofeguen. Tretze anys després que ell oferís “el do més preuat...” continuem fent camí i tenim tot un govern exiliat o empresonat. Ells, qui han assumit la veu del poble per recollir i dur a terme allò que el poble els va demanar, estan empresonats o exiliats i pateixen l’acarnissament judicial, la duresa de les presons i la solituds de l’exili; amb grans sacrificis personals, de les seves famílies i tot plegat, no tant sols mantenint llurs conviccions, a més animen i esperonen a seguir el camí. Xirinacs va traspassar deixant-nos a tots un estel de llum que plegats alimentem perquè compartim el sentiment que persistint ens en sortirem i tenim la certesa que aquest és el camí a seguir: persistir sense defallir, sense renunciar a la nostra identitat i amb la certesa que cada dia som més a prop d’Ítaca. [caption id="attachment_185334" align="alignnone" width="404"] Jordi Puig[/caption]

Xirinacs va escollir lliurar-se a les mans de la natura

Xirinacs, més viu que mai