Molts el coneixeran amb bata blanca, i una mola o una sonda d’exploració als dits. Però darrere 17 anys d’exercici de l’odontologia, 15 dels quals al CAP de Santa Eugènia, s’hi amaga una passió pel món de les lletres que sempre ha acompanyat Albert Juvany (Vic, 1974). Ara l’ha pogut exterioritzar per primera vegada debutant com a novel·lista amb ‘El silenci del far’ (Edicions del Periscopi).
La història, molt ben empastada, està protagonitzada per una jove bibliotecària, adoptada, que després de rebre una carta signada per “el teu pare que t’estima” busca respostes en el seu passat, a voltes tràgic. L’argument i la ubicació –Húsavik, un petit poble de pescadors d’Islàndia– pot fer pensar en una novel·la negra en la línia de les escriptores sueques Camila Lackberg o Maj Sjöwell. “M’ho han demanat, si havia volgut aprofitar l’embranzida de la novel·la nòrdica, però no és així. El lloc és absolutament casual”, reconeix Juvany. La ubicació respon, simplement, a una cançó de la cantant islandesa Emiliana Torrini. “El que explica aquesta cançó em va inspirar”, revela. A partir d’aquí, “necessitava construir una història en què l’ambient i el clima actuessin com un personatge més. Un lloc que fos inhòspit, fred, amb gent solitària…”.
Juvany, que actualment viu a Granollers, fa el seu debut literari sense partir d’uns referents clars. “És evident que vas pessigant de tot arreu, agafes coses d’aquí i d’allà i, de mica en mica, vas creant el teu estil”, reflexiona. A la novel·la, on mostra bon domini dels ritmes i no permet al lector abaixar la guàrdia, no li cal recórrer al seu bagatge com a professional de la salut. En canvi, sí que tira dels seus coneixements musicals, un altre dels seus hobbies. “Això de la música té una explicació”, admet. “Sempre que miro d’imaginar una escena l’he de relacionar amb alguna cançó”. Cada escena té una música al darrere, “ja sigui per la lletra, per la sonoritat…”; una música que continua tenint “al cap” quan es posa a escriure.
Juvany, que ha anat embastant la novel·la durant tres anys, no té pressa a tornar a publicar. “Tinc alguna cosa escrita, algunes idees al cap, però ja ho veurem”, deixa anar, conscient que, per ell, escriure “m’ha de servir per disfrutar-hi”. Com aquesta primera novel·la, nascuda “de la simple emoció de fer-la”. Ho diu algú que pot donar fe que escriure un llibre és molt més complex que arrencar un queixal. Paraula de dentista. I de novel·lista.
{{ comment.text }}